Hi ha hagut un excés vergonyant de precaució en la manera com s’ha transmès i difós la notícia de la negativa del FC Barcelona a viatjar als EUA amb Air Berlin. S’ha passat per damunt de l’actitud del Barça com qui trepitja ous. La informació s’ha arraconat pels cantons del paper i s’ha dit amb la boca petita per ràdio i televisió –en els casos en què s’ha publicat o s’ha dit.

Hi ha un gran interès a passar pàgina, a sotmetre l’oprobi a l’acció d’una varietat d’oblit molt nostre, que té ben demostrada la capacitat de dissoldre els greuges de què puguem ser objecte. Per això, el noble gest del Barça, tan alliçonador, tan transparent, tan conseqüent amb el lloc que ocupa el club en la societat civil catalana i en tot l’àmbit de la llengua, per això aquest gest ha passat entre nosaltres tan d’amagat. L’acord de passar pàgina, tal vegada tàcit, en algun cas explícit, comença entre nosaltres per la presidència del govern autonòmic, per un president Antich al qual el FC Barcelona acaba de donar tota una lliçó de comportament cívic, de defensa de la llengua i de la dignitat dels catalanoparlants.

Recordem una vegada més que el sentor Antich, després de la grollera envestida del president d’Air Berlin, senyor Hunold, a la nostra llengua –i no és menester recordar que és la llengua pròpia per a un poble i per a una cultura–, es va entrevistar amb el senyor Middelmann, responsable a Espanya i a Portugal de la companyia aèria, i que el resultat de l’entrevista no va incloure cap rectificació per part dels alemanys i sí una invitació d’Antich a no aixecar-ho d’en terra. El president Antich, mancat del coratge sificient ni que sigui per defensar públicament i sense embuts la seva directora general de Política Lingüística, s’estimà més acostar-se al poder econòmic i sentar un precedent llastimós d’abandó del flanc que ens defineix com a poble.

Si l’exercici de la política, tal com la concep Francesc Antich, esmolàs la sensibilitat de les persones i les fes més receptives als requeriments de la història, ara el president estaria empegueït en veure quina actitud tan diferent de la seva ha adoptat un club de futbol en defensa de la llengua que es parla a Barcelona i a Algaida. Aquests dies, la cimera li ha proporcionat aire fresc i una mica d’oxigen –tot i que la versió real de la situació és la que donava ahir en aquest diari Miquel Payeras –"Antich ‘exigeix’ i Zapatero escolta amb molt bon tarannà. Com sempre"–, sobretot perquè els més addictes li han elevat tedeums, jubilates i magnificats que regalimaven entrega incondicional. Però la veritat d’Antich no és l’home capaç d’"exigir" a Zapatero –bona seria aquesta–, sinó el que és incapaç, en la defensa dels nostres drets lingüístics, d’estar a l’alçada d’un club de futbol.