En les societats no democràtiques, els poderosos, els que tenen la paella pel mànec –sigui quina sigui la paella–, tenen impunitat per cometre els crims més espantosos: perseguir, prohibir, robar, torturar i, fins i tot, assassinar. En les societats democràtiques com la nostra, els poderosos només tenen impunitat per calumniar.
La diferència és abismal, això és indubtable, i per la part que ens toca hauríem d’estar-ne ben agraïts. Ara bé: poder permetre’s el luxe de calumniar amb total impunitat és un privilegi extraordinari, que igual com tots els privilegis només saben apreciar veritablement aquells que no se l’han pogut permetre mai.
M’han fet pensar en tot això l’ignominiós article publicat per Joachim Hunold en la revista de la companyia aèria Air Berlin, en què menyspreava amb cinisme incendiari la llengua pròpia de centenars de milers de ciutadans de les Illes, i la igualment ignominiosa rèplica que féu el diputat Joan Puig, en què equiparava les calúmnies perverses i miserables de Hunold al nazisme.
En aquest cas, és evident que Hunold forma part del bàndol dels poderosos: no només és el director d’una empresa milionària i ciutadà d’un dels estats més sòlids del continent, sinó que a més compta amb el suport (explícit o implícit però ferm) d’un altre estat també prou sòlid, l’espanyol. Per això el tal Hunold pot dir tot el que va dir –entre altres coses: que avui aquí "el castellà ja no és una llengua oficial", i que "la partició d’Espanya en estats regionals és un retorn a l’època medieval"–, sense témer cap tipus de represàlia.
L’associació que en la seva pàgina web establí Joan Puig entre Air Berlin i el nazisme és una calúmnia tan perversa com les de Hunold. Tothom que hagi viatjat a Alemanya sabrà que, allà, de nazis fa molts anys que n’hi ha ben pocs, i que, si hi ha un país en tota Europa i potser en tot el món, que gestiona el seu propi passat, no amb autocomplaença, sinó amb autocrítica exemplar, aquest és el país germànic.
Per la seva condició de polític en actiu i, sobretot, de membre conscient del bàndol dels dèbils, l’exdiputat Joan Puig hauria de saber millor que ningú que el dia –inversemblant– que Espanya purgui els seus pecats històrics amb la mateixa brutal honestedat que Alemanya, la nostra atmosfera democràtica serà molt menys asfixiant, i tots els que més o menys compartim les seves idees podrem respirar més tranquils.
El problema de tot l’assumpte és que cometent el mateix pecat, Hunold i Puig han rebut diferents penitències. Mentre que el primer no ha hagut ni tan sols de demanar disculpes o retractar-se, el segon ha estat denunciat davant de la Unió Europea. El que dèiem: és la diferència de tenir o no tenir la paella pel mànec. Als qui no la hi tenim ni és tampoc probable que la hi arribem a tenir mai, només ens queda el consol de viure en una societat en què els poderosos només tenen impunitat per calumniar.
Convé que sigui un consol vigilant, però. Perquè no podem oblidar que tots els poderosos que al llarg de la Història han acabat perseguint, prohibint, robant, torturant i fins i tot assassinant, sempre començaren només calumniant.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Enhorabona per "ascendir" de categoria al brillantíssim Pere A. Pons, col.locant els seus impecables articles entre els primers de l´edició de paper. Jo diria que és quasi (QUASI) com el mestre Frontera: escrigui el que escrigui, ho escriu tan bé que és una delícia llegir-lo. I si a més la clava, com en aquesta mostra d´equilibri, diginitat, i contundència, doncs un 10, o quasi.