Galícia, el Líban espanyol?

Després de dos anys de govern socialista a Madrid i d'un de pacte progressista al comandament del govern de Galícia, hom es malfiava del silenci que adornava tot allò relacionat amb els canvis polítics a Santiago. El Tripartit a Catalunya i ETA-Batasuna a Euskal Herria han substanciat, almenys durant els darrers temps, tot el detritus que ha provocat el mal de ventre dels perdedors. Alguna cosa podia passar a l'entorn de Finisterre i s'intuïa que havia de ser impactant socialment i políticament. Des de Balears alguna experiència tenim i alguna memòria conservam d'allò que passà entre 1999 i 2003, amb el canvi de govern sense canvi del poder. El Prestige havia precedit la invasió d'Iraq i, ambdós fets, es convertiren en icones per a la ciutadania espanyola, cansada de ser torturada cívicament per una dreta amb una capacitat escassíssima de tolerància i de flexibilitat. El foc és un element perillós i pervers, qualsevol cosa menys un joc, perquè va associat a un seguit de sospites que ningú no s'atreveix a verbalitzar i a denunciar, entre moltes altres coses perquè es tracta d'un model de terrorisme social poc estudiat. ¿Imaginau algú estudiant les estadístiques de foc anual per regions i la seva relació directa amb el govern polític respectiu? Aquests dies, a Galícia, hom entreveu certes similituds amb el cas de la frontera del Líban, on res no és casual, ni el foc no és precisament un joc, sinó l'arma del poder o, com a mínim, una arma que els poders fan servir per als seus interessos inconfessables. El foc sempre ataca els països vulnerables políticament. El foc és una arma més, un artilugi que fan servir les màfies i els col·lectius que desitgen intimidar la població civil i pretenen implicar-la directament en una atmosfera de caos. L'exèrcit israelià mata civils, Hezbol·là també actua sense contemplacions davant l'enemic, el terrorisme islàmic se suïcida i mata indiscriminadament i a Galícia ningú no mata, però cala foc en aquells indrets més pròxims a les urbanitzacions i als col·lectius humans més fràgils i més sedolls amb tot allò que passa en el món. Després de cada desastre, governar sembla més fàcil a curt termini.