Dèficit, de què?

Mentre el debat ideològic se centra sobre el dèficit de la sanitat pública, la confrontació sobre la pràctica política reflecteix un dèficit descomunal i alarmant de democràcia. Els casos de corrupció se succeixen i els exemples relacionats amb la vulneració dels codis democràtics augmenten de forma progresiva, amb una certa impunitat. No podem entendre els casos de ses Salines, Calvià i Costa dels Pins d'una forma aïllada, sinó més aviat com a símptomes d'una dolència cívica que afecta el funcionament orgànic de la democràcia illenca. El paradigma imperialista del PP també ha tingut un revés inquietant aquesta setmana. El model de gestió política del republicanisme dels EUA ha quedat, després del Katrina, profundament qüestionat. Sense polítiques que prioritzin els serveis públics, sense polítiques inspirades en la igualtat i en els drets dels ciutadans més dèbils no existeix benestar, ni qualitat de vida, ni dignitat humana. El debat sobre les autopistas no és gens trivial ni conjuntural; la desintegració de l'equip de govern de l'Ajuntament de Palma també reflecteix una certa deixadesa per part d'una ciutadania cada cop més decebuda amb tot i amb tots; la televisió «que surt de tu», aquesta que «ja la tenim» és, per ventura, un dels signes més evidents d'allò que som i la pitjor descripció de la degradació social, del menyspreu cultural i del sectarisme polític. Durant aquests dos anys, el PP ha fet moltes coses. És evident. Allò que els està sortint millor és enderrocar il·lusions, malmenar sentiments, consumir béns patrimonials del comú i contractar mercenaris al servei del colonialisme. El país comença a estar saturat mentalment, mentre els nostres dirigents destaquen la bondat dels infractors i demanen perdó als invasors.