L'Obra

Ens centrarem avui en un altre tipus d'obra, que encara que desconeguem molt més, també ens fa patir: l'obra pública. Aquests dies ha tornat al rovell de l'ou de l'actualitat (si és que qualque pic se n'havia anat) de la mà del president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall. Un Home que a primer cop d'ull semblava socialista (bé, ja ens entenem, aquest socialisme de per aquí) i que s'està revelant com un autèntic anarcoide-antisistema. Un home capaç de desmuntar l'estratègia del seu equip d'assessors amb unes declaracions improvisades, un personatge capaç de signar la sentència de mort de la televisió catalana a les Balears i, al mateix temps, creure's que li està donant un impuls. Un individu entranyable que, sense cap mania, és capaç de dir en una sessió plenària del Parlament de Catalunya que la coalició que governà Catalunya fins la passada legislatura, CiU, cobrava comissions irregulars del 3 per cent del pressupost de les obres públiques que adjudicava. No està gens malament que això ho digui qui va ser batle de Barcelona durant l'època de més obra pública de la història de la Capital.

Això de les comissions il·legals relacionades amb la construcció és com el secret de n'Ametler, que el sap un de cada carrer. Vull dir que, qui més qui menys que s'hagi relacionat una mica amb l'administració, des de l'ajuntament més petit al ministeri de torn, coneix l'existència del famós 3%. I no només en l'obra pública. Una altra cosa és que es pugui demostrar o que hi hagi qualque partit polític interessat a entrar a fons en aquest tema.

Una altra qüestió que em crida l'atenció, relacionada amb l'obra pública, és la seva, diguem-ne, perennitat. No s'acaba mai.

Quan el famós pla Mirall ens perforava carrers i orelles, em vaig repetir moltes vegades la mateixa pregunta: Com és possible que els poders públics promoguin obra pública de manera tan exagerada en un moment d'expansió de l'obra privada? Sobretot perquè tots els manuals de gestió pública diuen que s'ha de reservar l'obra pública per als moments de crisi del sector privat. Amb el temps i la resignació d'assumir que viuré per sempre en una ciutat en obres, he anat forjant una teoria de pa amb fonteta sobre l'obra pública i la seva perdurabilitat en el temps. Es tracta d'entendre l'obra, la construcció, com un fi en si mateix. És a dir que, en el cas de les Illes Balears, el Partit que ha ocupat el poder sempre, exceptuant el Parèntesi de Progrés, utilitzaria l'obra, no tant per millorar les infraestructures i serveis, com per mantenir un sector econòmic en constant creixement i retroalimentant-se permanentment. La bimbolla de la construcció inflant-se sense fi. I amb el benefici afegit de disposar d'una immensa bossa de vot captiu.

Els progressistes han continuat mirant amb desconfiança i recel el Sector Hoteler, mentre els constructors es continuen fent d'or. Encara que sigui amb un 3% menys.

Ja veuen que tampoc hem descobert la sopa d'all, tot i que per a un servidor, la veritat és que no deixa de ser un autèntic shock descobrir que ha d'abandonar tota esperança de viure un dia sense estar envoltat d'obres.

I que ningú es faci il·lusions que un dia (no gaire llunyà si continuam al ritme actual) s'haurà consumit definitivament tot el territori.

L'experiència maltesa ens diu que, quan no queda res per edificar, s'esbuquen els edificis existents per construir-ne de més alts.