Bravo, Llorenç!

Ara, després de trenta anys de viure a Mallorca (ja diuen que més val tard que mai), en Llorenç Bravo ha fet una passa valenta i molt important. S'ha decidit, a la fi, a parlar en la llengua pròpia de la terra que l'acollí fa tres dècades i que, de ben segur, ja sent tan seva (o més) que la que el va veure néixer. En Llorenç parla en català i no només a la intimitat, sinó que en diversos actes públics en què ha intervingut darrerament s'ha expressat en la llengua pròpia de les Illes Balears. Val a dir que des del nostre modest punt de vista, el gest d'en Bravo és important pel que té de simbòlic i en la mesura que pugui esdevenir exemplificador, perquè en una societat mediatitzada com la nostra, moltes vegades (per ventura massa), les pautes de comportament d'un determinat sector vénen marcades pels comportaments dels seus líders, que funcionen com a models a imitar. Un gest que es ve a sumar a la bona feina feta per persones com Miquel Servera i Joan Huguet dins la mateixa UGT o alguna gent dins CCOO. I, per descomptat, amb el paper fonamental que desenvolupen els sindicats nacionalistes, ara agrupats a l'entorn de l'STEI-i.

I és que des de les organitzacions sindicals es pot fer, i s'ha de fer, molta feina a favor de l'acolliment i la integració de la gent vinguda de fora, dels nous mallorquins. Correspon als sindicats, perquè són aquestes organitzacions les que tenen ponts més sòlids per poder-ho fer, promoure i donar suport a la integració dels immigrats que moltes vegades desconeixen completament la realitat nacional, cultural i lingüística de la terra on arriben. Cal que els nouvinguts rebin un missatge positiu a favor de la seva integració a la nova societat que els acull i que aquest missatge els arribi dels interlocutors que ells coneixen i dels quals es refien. Cal, des de les organitzacions sindicals, desactivar les desconfiances i prejudicis que puguin existir entre els nouvinguts i que el convit de la llengua catalana els arribi sense manipulacions, com allò que és: un repte de futur apassionant i integrador i la clau d'una convivència pacífica i en harmonia entre tots els mallorquins i mallorquines del demà, sense importar quin sigui el seu lloc d'origen o el color de la seva pell.

I això és tan més important, com més ens apropam a un futur en què les identitats ja no seran monolítiques i els individus aniran sumant elements d'aquí i d'allà, com explica Amin Malouf al seu llibre Les identitats que maten. I és tan important perquè assumir els elements identitaris (amb la llengua al capdavant) propis del país com a instruments transversals de comunicació i entesa, és l'única garantia d'una convivència pacífica en el futur.

Això és el que ha sabut entendre gent que hem pogut veure en els vídeos editats per la Conselleria d'Educació i Cultura i que, arribats de qualsevol racó del món i sense abandonar els seus orígens, han après a parlar la llengua de la seva nova terra. Gent com el mateix Lorenzo Bravo, a qui avui li cridam des d'aquest racó d'esperança: Bravo, Llorenç!