Sempre s'ha dit que la democràcia és el menys dolent de tots els sistemes polítics. Això no lleva, emperò, que pel seu propi dinamisme, derivi cap a situacions que desvirtuen el seu funcionament. Un d'aquests moments són les majories absolutes. Un altre, l'acumulació excessiva de poder ens mans d'un partit que a les urnes ha aconseguit un mínim suport popular. L'exemple més significatiu és el d'Unió Mallorquina.
Ens trobam en un moment decisiu en la història recent de les illes. La majoria de la societat illenca ha interioritzat l'obligatorietat d'impulsar un canvi de model econòmic i territorial a les Balears. Aquesta necessitat es plasmà en el relleu d'opcions polítiques a les passades eleccions. La dinàmica electoral exigí als partits del Pacte comptar amb UM per formar govern. A canvi d'aquest suport el Consell Insular va quedar en mans del partit de Munar (concessió desmesurada, crec jo). És UM, per tant, qui té la responsabilitat d'elaborar el Pla Territorial Insular, l'eina que ordenarà definitivament el nostre territori. Per això, ha de ser una llei que neixi des del consens i amb aportacions de tots els sectors socials i polítics implicats, però, sobretot, ha de respondre a la nova consciència que s'ha anat obrint pas a les illes. Hauria de ser un pla, per tant, basat en criteris de desenvolupament sostenible i preservació estricta del medi ambient. No sembla que sigui aquest el camí seguit: la creació de camps de golf i ports esportius, la no protecció del sòl rústic, la construcció del segon cinturó a Palma o una abundant previsió de terreny per edificar són algunes de les seves línies mestres. Evidentment, ningú pot discutir la legitimitat d'Unió Mallorquina per dur a terme aquesta feina. La democràcia és així! Però el que sobte és que aquesta responsabilitat es dipositi damunt un partit, de tant poca representació electoral. Però, a més, en el projecte no hi participen els dos partits majoritaris de les illes, amb l'exclusió per tant d'una bona part de la societat illenca.
