Malauradament, els i les que, tot just aprovar-se, vàrem qualificar l'Ingrés Mínim Vital (IMV) com a un Insuficient Mínim Vital, ens equivocàrem. Aquesta ajuda estatal per "assistir" a les famílies en pobresa forçà severa es va presentar com una de les grans apostes del Gobierno Progresista de Coalición per fer front a la pobresa extrema, i com a part de l'"Escudo Social” posat en marxa pel Gobierno de España amb l'objectiu d'apaivagar els efectes socials de la pandèmia coronavírica.
Sí, ens equivocàrem! A més a més de les seves evidents insuficiències de quantia i d'abast (contra l'escreix d'empobriment causat per la pandèmia de la covid-19 calien canvis de debò en les polítiques, com ara la Renda Bàsica), ha resultat ser un rotund fracàs. L'inquisitorial cúmul de condicionants per accedir a aquest subsidi, la complexitat de la seva tramitació administrativa, i la falta de personal per fer-ho amb agilitat han fet que l'IMV se’n anés en orris en el seu suposar objectiu de garantir uns mínims de renda a les famílies especialment pobres. Al capdavall la brutal crisi social es gestiona amb molta macroeconomia, acompanyada d'ingent burocràcia, i poca d'humanitat!
S'acumulen les denegacions. No basta haver-se empobrit per tenir-hi dret. S'ha de ser molt i molt pobre! Si no es justifica que la família viu en una situació de pobresa de solemnitat, no hi ha res a fer! S'acumulen "sine die" els retards en la tramitació de les sol·licituds. A les persones pobres se'ls aplica un rigor administratiu en la lògica neoliberal de culpabilitzar-les de la seva situació, i de fer-les sospitoses de frau. Val a dir que això no passa en els àmbits dels, posem per cas, "business", on s'ha estès l'ús de l'anomenada "declaració de responsabilitat", és a dir, "vostè faci, i ja comprovarem si tot està en regla". El rigor administratiu aplicat a la gent empobrida ha esdevingut en rigor mortis pel que fa a les seves expectatives, sustentades en les reiterades promeses de "no dejar a nadie atrás".
Per una altra banda, fa alguns mesos a aquesta entrevista, entre altres coses, esmentava el sorprenent silenci sobre la invasió competencial que representa la forma jurídica donada a l’ IMV car "les competències de serveis socials són exclusives de la Comunitat Autònoma. L'Estat ha fet una martingala, creant una prestació pròpia de serveis socials, i encabint-la en l'àmbit de la Seguretat Social".
Per acabar d'arrodonir el nyap, la setmana passada ens assabentàrem que la conselleria autonòmica d'afers socials i esports facilitarà el cobrament de la RESOGA [la Renda Social Garantida autonòmica per a gent en situació constatada de pobresa bastant severa] davant el retard en les resolucions de l'IMV. S'arriba així al súmmum del despropòsit. En cèlebre expressió en seu parlamentària de Pere Sampol, això és el colmo! Certament, el fet que una financerament paupèrrima comunitat autònoma hagi d'atendre a les persones més desfavorides per mor de la ineficàcia i ineficiència del Regne d'Espanya, ho és el colmo.
En fi, tot plegat és més que un nyap! Em reserv qualsevol qualificatiu per a descriure com ha acabat el tan insuficient com necessari Ingrés Mínim Vital.
