Les pressions dels lobbies empresarials entorn del suculent fons europeu NextGeneration-EU són brutals. Feia temps que no hi havia quelcom tan llaminer per al capital com aquests 140.000 milions d'euros. En la situació de coronacrisi, el gran debat d'ara mateix hauria de ser, dins dels condicionants de la UE, per a què s'empraran tants dobles.
La quantitat d'euros disponible serà tanta que mai més podrà posar-se l'excusa que una autèntica transició ecosocial és infinançable. Per molt alts que siguin els costos socials d'aquesta transició, quan es vol, hi ha suficients recursos econòmics. Però, tot indica que el model estructuralment neoliberal de la UE empeny –sense discussió possible- en la direcció d'una recuperació de la economia malmesa per la crisi de la covid 19 a base de greenwashig, és a dir, d'una gran rentada verda dels models de creixements preexistents, de, per tant, falses solucions a la triple crisi ecologia (climàtica, biodiversitat, ecosistemes). Per una altra banda, sembla que -lluny de promoure reformes laborals que retornin a l'ocupació la seva, gairebé assegurada, capacitat d'integració social i possibilitat d'ascens social, la tendència és la del socialwashing, que no és una altra cosa que una "rentada social". L'empresariat considera especialment útil aquesta renovada Responsabilitat Social Corporativa –voluntària i a base d'accions caritatives, és clar- per a guanyar-se respecte social, i apaivagar el conflicte social en un temps d'agudíssima crisi social.
Per què no es discuteix d'aquestes coses? Doncs perquè a les elits li interessen altres debats, per exemple, el grau de gestió del fons a través del tòtem neoliberal de la col·laboració publicoprivada. Lluny d'una "planificació estratègica" per a impulsar un canvi de model econòmic, s'imposa l'interès sectorial empresarial. Vet aquí un exemple a les Illes Balears: "la CAEB presentarà els projectes reclamats per les empreses de les illes davant el Govern central amb el suport de la CEOE, CEPYME i de l'Executiu de Francina Armengol", i un a l'àmbit del Regne d'Espanya: "La CEOE reclama que l'Estat no gasti més d'un terç dels fons europeus en inversió pública" i que el 75% restant sigui cosa de les empreses privades en exclusiva. Així va la cosa ..., i el Govern d'Espanya sembla que ja ha comprat l'estratègia de gestió dels recursos del NextGeneration-EU per la via de la col·laboració publicoprivada.
Un altre debat que interessa a les elits empresarials és "l'agilització dels fons". Per aconseguir-ho no s’estan de rebaixes de requisits ambientals o dels controls anticorrupció. Sabent l'espanyolitat de "l'economia de BOE", o de "l'economia de la llotja del Bernabéu", el perill és màxim. Per evitar-los a aquests perills, suggeriria llegir (o rellegir) tres obres imprescindibles: el llibre de Roberto Velasco, "Las cloacas de la economía" " (especialment el capítol dedicat a l'economia de la corrupció), el d'Andrés Villena Oliver "Las redes de poder en España. Élites e intereses contra la democracia", i, sobretot, "Taxonomía del lucro", del mestre José Manuel Naredo. Tres llibres que, amb les experiències del passat, ens adverteixen de la necessitat de la taxonomia (la classificació) dels processos dels més que possibles enriquiments -en molts casos contraris als interessos de les majories socials i el medi ambient- lligats al NextGeneration.
Veurem com acaba tot plegat. De moment, perill: col·laboració publicoprivada a l'engròs!
