Després d'haver fet un poc de memòria sobre la situació preconfinament, i plantejats alguns dels que consider més importants elements d'incertesa, toca fer ara una breu descripció del punt de partida per afrontar la coronacrisi econòmica, laboral i social.

La no reversió de les polítiques estatals de l'etapa austericista (Reformes Laborals, Pressupostos Generals de l'Estat de Montoro, Finançament autonòmic més que caducat, etc.), i, per un altre costat, no haver aprofitat la legislatura autonòmica i insular passada, en què, cal recordar-ho, hi havia la correlació de forces més sobiranista i progressista de la història, per capgirar el guió de sempre i transitar en la direcció d'un canvi de model econòmic, ens col·loca ecològicament, econòmicament, i socialment en una posició força debilitada.

Algunes dades que he anat donant fins ara certifiquen aquesta debilitat de partida. N’apunto algunes més a tall de pregunta:

Es pot xerrar de millora de salaris quan, per exemple, a casa nostra l'any 2015 el lloguer representava entorn del 28% del sou mitjà, i l'any passat fregava el 40%?

Podem estar satisfets del nostrat model de creixement quan, segons dades de l'Agència Tributària, l'any passat una de cada tres persones assalariades i autònomes de Balears no va arribar a mileurista? En què ha quedat l'eixamplament de les anomenades classes mitjanes

És versemblant la sostenibilitat futura d'un model econòmic en el qual la població ocupada en serveis de restauració, personals, protecció i venedors és, segons dades de 2019, d’un 19,7% del total en el cas dels homes i d’un 32,3% en el de les dones?

No és un poc vergonyós que es bravegi de Direcció General Autonòmica de Sobirania Alimentaria, mentre la població ocupada en activitats agrícoles, ramaderes, forestals i pesqueres tot just arriba al 4,1% dels homes ocupats i al 0,3% de les dones?

Ens ha de preocupar que un recent informe d'Oxfam-Intermón estimi que Balears tindrà un estirabot del creixement de la taxa de pobresa relativa d'un +11,7%, és a dir, el creixement més elevat de totes les comunitats autònomes espanyoles?

És imaginable que algun milionari d'aquestes illes (n'hi ha que estan ben posicionats en els rànquings internacionals de superrics) demani –com han fet els signats d'aquesta iniciativa- que li augmentin els impostos immediatament, substancialment i permanentment?

En definitiva, el coronavirus ens ha agafat amb molts deures sense fer. Convé fer-los ben aviat. En la situació d'emergència climàtica, la covid-19 ha sigut un seriós avís. Però és molt versemblant que no sigui el darrer. D'aquí ve la necessitat de, si o si, capgirar el guió!

I, no obstant això, sembla que, tot recordant la pel·lícula Federico Fellini, "e la nave va"... cap al precipici. D'això n'és un bon exemple el "Decret llei 8/2020, de 13 de maig, de mesures urgents i extraordinàries per a l'impuls de l'activitat econòmica i la simplificació administrativa en l'àmbit de les administracions públiques de les Illes Balears per pal·liar els efectes de la crisi ocasionada per la COVID-19". D'entrada -i a l'espera de com quedarà després d'algunes esmenes formulades en el tràmit parlamentari-, significa mantenir els arguments de sempre: Rebaixa de requeriments mediambientals, desregulacions a dojo, "oblits" de, per exemple, l'economia Social i Solidària, etc.

Ve a tomb, idò, una de les conclusions per a mi més rellevants del llibre de Soares de Moura i García Collado, "El virus como filosofía. La filosofía como virus" quan afirmen que: "Más que una enfermedad del cuerpo, la pandemia aparece como un límite impuesto al pensar que es preciso superar".

Superem-ho amb un altre guió. La setmana vinent apuntaré algunes idees que, potser, poden fer part d'aquest nou guió.