Joan Triadú va ser una de les figures més rellevants de la represa cívica i cultural catalana durant el franquisme. Nat a Ribes de Freser l’any 1921, enguany farà deu anys que va morir, dia 30 de setembre de 2010. Triadú va ser a temps de veure, per tant, la multitudinària manifestació de catalans a Barcelona, la de dia 10 de juliol d’aquell any, mobilització social que va representar el començament d’una nova represa del poble, etapa que va culminar, de moment, amb els esdeveniments del mes d’octubre de 2017. Triadú es definia com a un constructor d’idees i d’accions, i ho va demostrar fins al moment del traspàs.

Va conèixer Carles Riba l’any 1945 —data també de naixement de la llegendària revista Ariel, publicació literària i reivindicativa clandestina. Riba acabava de tornar de l’exili i decantant la por que no l’aturava, Triadú el va anar a veure a ca seva. No es va deixar impressionar per la capacitació erudita del poeta, tot i que la va saber reconèixer. D’aquella reunió va sortir la idea d’organitzar les denominades sessions literàries. Naturalment que va ser Triadú l’encarregat d’enllestir la feina organitzativa. Per mor d’aquesta ambició de reconstruir que sempre seguit va tenir, combinant la teoria de les idees amb l’acció de resistència, va ingressar a la presó Model de Barcelona, va ser detingut pels temibles germans Creix i conduït a la comissaria de Via Laietana, i va haver de sofrir amenaces de mort, ell i els seus fills. Tanmateix ningú no el va aguar. Triadú pensava, escrivia, imprimia fulls antifranquistes i catalanistes i organitzava trobades literàries clandestines. I encara li sobrava temps per fer classes de formació de professors de català i de literatura catalana a ca seva.

Joan Triadú, mestre, escriptor, traductor, assagista i agitador cultural, va ser el responsable de multitud d’iniciatives socials i literàries. Les més destacades segurament varen ser la creació de l’Escola Thau, la fundació d’Òmnium Cultural, la creació de la revista clandestina Ariel i la de Serra d’Or. La bibliografia que el representa també és molt nombrosa, però destaquen dues obres publicades, significativament, en una edat molt avançada. Deim significativament perquè a enllestir la redacció definitiva només hi dedicava les hores sobrants. Són les dues obres biogràfiques, memorialistes: Dies de memòria: 1938-1940: diari d’un mestre adolescent (Proa, 2001) i Memòries d’un segle d’or (Proa, 2008). Sempre va defensar que la revisió de la memòria històrica dels catalans havia de ser específica perquè Catalunya va patir una doble repressió franquista.

Triadú estava convençut que un dels motius principals del cop d’estat militar de 1936 va ser que a Catalunya llavors ja hi havia una majoria electoral amb consciència nacional, en un percentatge altíssim. Segons ell, els militars i els estaments que donaren suport a l’alçament de Franco estaven convençuts que els catalans eren separatistes i que, per això, havien de menester escalivar. Falangistes i militars no podien acceptar que l’espanyolisme a Catalunya hagués de ser tan minoritari. Va ser per aquest motiu, per donar mostra de convicció reconstruïda, que l’any 1945, quan va acabar la Segona guerra mundial, varen crear la cèlebre revista Ariel, perquè varen pensar que els aliats enderrocarien el sistema de Franco. Potser només ho volien creure.

Un passatge conegut, però que tal volta convé rememorar de cara a la promoció de la història recent entre els joves, va ser quan l’escriptor mallorquí Baltasar Porcel va partir cap a Barcelona, ara fa just seixanta anys. Va ser llavors quan Triadú va acollir el mallorquí a ca seva, el va allotjar en una part del pis separada i deshabitada. Va ser quan Ermengol Passola va oferir feina a Porcel. Va ser gràcies a la construcció d’aquella amistat que, de mica en mica, Porcel es va incorporar al catalanisme, tot i que en el seu cas sempre va ser un catalanisme moderat, també denominat pragmàtic.

Personalitats de la literatura que en aquells difícils moments varen treballar o es varen relacionar amb Triadú, d’una manera més o manco fructífera, varen ser Pere Calders i Mercè Rodoreda, els quals ell va promocionar; també Carles Riba, Marià Manent, Salvat-Papasseit, Josep Maria Segarra o Salvador Espriu. I, sobretot, Joan Sales. Triadú va ser un dels antifranquistes de l’interior que va saber valorar molt el treball que varen fer altres catalans a l’exili, com és ara el cas de Batista i Roca, Josep Manyé, el metge Josep Trueta o el cas de Joan Gili i Pere Bosch Gimpera, persones de gran prestigi que tenien ben present, i ho feien saber, que representaven Catalunya a Europa i Amèrica.

Cap al final de la seva vida Joan Triadú no va fer concessions amb el tema de la llengua. Es va negar a transitar els camins de l’abandonament còmode i lucratiu, la tradició de la decadència, el derrotisme pràctic. Deia que d’ençà de la denominada Transición, la llengua s’havia empobrit a causa de l’empelt amb el castellà, per mor de la seva excessiva influència. Pensava que la projecció social de la llengua catalana era prou insatisfactòria. Un exemple que sempre posava era el de les traduccions d’autors estrangers, incomparables amb el treball meticulós que varen fer Antoni Rubió, Carles Riba, Joan Sales i posteriorment Josep Carner o Joan Ferraté.