Vet aquí un nou neologisme: Coronacrisi. En els pròxims mesos –potser anys- l'emprarem sovint per referir-nos a la polièdrica crisi causada per la pandèmia del coronavirus COVD-19.
Fet i fet, l'afectació de la coronacrisi en la salut pública, l'economia, i l'àmbit sociolaboral és força evident. També ho és en el que normalment anomenam política, és a dir, en la picabaralla institucional i/o partidària sobre la "gestió" de la coronacrisi. (La política en termes aristotèlics es una altra cosa).
La pandèmia de la COVID-19 ha visibilitzat que "l'austeritat mata", i que, especialment, és criminal si es retalla, com es va fer en les últimes legislatures (espanyola i autonòmica) del PP, en salut pública. En qualsevol cas, cal superar aquesta crisi sanitària amb una aposta de debò pel reforçament del sistema de salut. No hauria de ser cap utopia voler ser com Noruega, on el sector de la salut ocupa a 1.049 persones per cada 10.000 habitants.
Pel que fa a l'economia, es viu el que la consellera econòmica, i directora del departament d'estudis del Fons Monetari Internacional (FMI), Gita Gopinath, ha definit com "El Gran Confinament: La pitjor desacceleració econòmica des de la Gran Depressió". Aquesta situació de l'economia internacional té dramàtiques conseqüències en una economia absolutament depenent -colonitzada- del turisme com la de les Illes Balears. En matèria d'ocupació, tal com indiquen les estadístiques de l'Organització Internacional del Treball -ILOSTAT-, la coronacrisi és, en molts indrets del món, una autèntica crisi humanitària. Val a dir que a casa nostra, segons com evolucionin les mesures sociolaborals, la crisi laboral esdevindrà en quelcom molt semblant a una crisi humanitària.
En l'àmbit polític, més enllà de picabaralles sobre la gestió de la coronacrisi, el fet veritablement preocupant és el perill –denunciat per la filòsofa Marina Garcés- d'un reforçament dels populismes, i els moviments classistes i excloents. Aquesta és l'estratègia de la dreta, la dreta estrenada, i l'extrema dreta espanyola (C's-PP-Vox).
I, tanmateix, n'hi ha d'altres àmbits en els quals l'afectació de la coronacrisi, tot i que en és conseqüència d'ells, són aparentment menys perceptibles, però igualment transcendents. A tall d'exemple: L'augment de la desigualtat, la disputa per a la reorientació de la globalització, i la relativització de l'abordatge de l'emergència climàtica. No obstant els focus no estiguin sobre aquestes afectacions, més tard o d'hora, s'hauran de posar en marxa propostes disruptives d'innovació social, com ara la Renda Bàsica (incondicional, universal, i suficient), com a instrument –no l'únic- de distribució de la riquesa. S'haurà de regular la globalització per a (des)financiaritzar el capitalisme perquè, com ens recordava Nuria Alabao, en paraules del Nobel Alternatiu d'Economia Manfred Max-Neef (2011), " l'economia ha de servir a les persones, i no les persones a l'economia". I, òbviament, excepte que vulguem que avanci la distopia d'una societat on només els rics i molts riscs tinguin garantida la supervivència, no es podrà paralitzar l'abordatge de la crisi climàtica.
Tinc la impressió que hi ha dues opcions per fer front a la coronacrisi: oblidar-se que la normalitat d'abans de la pandèmia de la COVID-19 era, en definició de Boaventura de Sousa Santos, més aviat una crisi permanent. O, seguint la reflexió de Daniel Tanuro, pensar que aquesta catàstrofe, "podria tenir efectes ideològics positius, ecosocialistes, ecofeministes i decolonials". Estam, sens dubte, davant una altra disjuntiva històrica.
