La revolta menorquina de 1810 no va ser una mobilització política organitzada per assolir el ple autogovern, açò està clar. Però sí que va ser una reacció de malestar davant l’administració espanyola, la seva forma d’exercir el poder i les seves decisions. El govern espanyol actuà llavors sobre Menorca colonialment i despòticament, introduint mesures en duanes, contribucions especials i quintes que perjudicaven greument els menorquins. En aquest sentit, la revolta, s’ha d’interpretar històricament com una afirmació de menorquinitat política, i de reivindicació no explícita dels menorquins per tenir veu pròpia en les decisions importants que afecten l’illa.

Avui, emperò, té també especial interès no només la revolta, sinó també la contrarevolta judicial i de venjança que va portar a terme l’Audiència de Mallorca i el Consejo y Tribunal Supremo de España e Indias. En el procés judicial (que consta de 26 plecs i 649 pàgines dipositades a l’Arxiu Historico Nacional) no es va resoldre cap evidència sobre els fets ocorreguts els dies 1, 2 i 3 de març del 1810, però tanmateix es va empresonar a vàries persones participants en la revolta i es va condemnar als ajuntaments de Maó, Alaior i Es Mercadal. Així i tot, l’expressió de major venjança va ser l’execució dia 10 d’abril a Palma de Joan Mercadal, tot i que segurament Mercadal va tenir molt poc a veure amb els fets de la revolta. El seu cos va romandre exhibit al públic tot un dia emmanillat al pal d'execució amb el cartell: «Se ha sentenciado por cabeza de motín, incendiario e insultador de las Armas del Rey».