La llengua de qualsevol comunitat, sigui jurídicament independent o no, no hauria de ser mai un tema de manipulació política, perquè la llengua és una habilitat natural de les persones, i la diferenciació lingüística és una manifestació de la diferenciació ètnico-cultural de determinats grups socials. Parlar diferent és tan natural com ser diferent: hi ha persones rosses i n’hi ha de morenes i de roges; n’hi ha de negres i de blanques (generalitzant); n’hi ha d’altes i n’hi ha de baixes; n’hi ha de grasses i n’hi ha de primes, de pelades i de peludes... N’hi ha que parlen una llengua i n’hi ha que en parlen unes altres, i si parlar una llengua o una altra és una característica diferent de les altres que he esmentat és perquè les persones que parlen més o menys igual solen sentir-se partíceps d’una comunitat, dins la qual mantenen unes relacions de solidaritat especial amb els seus membres, cosa que no passa (normalment) amb els que són rossos o morenos, alts o baixos, etc. D’aquesta característica natural que afecta tota la humanitat molts de polítics n’han fet una qüestió problemàtica, sense cap raó, només per manies personals, la més explícita de les quals és, sense cap dubte, la intolerància de la diferència. Fixau-vos que els qui fan un problema de la llengua són també, normalment, els qui fan un problema de l’aspecte físic de les persones (els racistes), del sexe (els masclistes que no accepten la diversitat sexual), de la indumentària (els que discriminen la gent per com van vestits), de la religió (els fanàtics religiosos que consideren la seva religió l’única bona)... Només aquelles persones que creuen en la igualtat absoluta de tots els humans (siguin blancs, negres, morenos, rojos, rossos, baixos, alts, prims, grassos, mascles, femelles...) són les que prediquen i defensen també la igualtat de tots els parlants de qualsevol llengua. Enfront dels polítics intolerants amb la diferència n’hi ha que pretenen ser tolerants i que, per tant, diuen defensar el dret de la diferència, però en general aquests darrers, per raons no explícites (me les imagín, però ara no en parlaré), són tímids a l’hora de practicar la tolerància, i si bé qualcuns arriben a prendre postures valentes, d’altres no passen de modestes proposicions i de discursos teòrics poques vegades duits a la pràctica. En la qüestió de la llengua, objecte principal d’aquest escrit, aquestes posicions són evidents: ben pocs són els qui gosen defensar, i actuar per a fer-la real, la igualtat total dels drets de tots el parlants de llengües diferents, i aquest fet duu a la situació més majoritària avui al món: hi ha parlants de determinades llengües que en tenen reconegut el dret total a l’ús sense restriccions dins la comunitat on són naturals, mentre que altres parlants d’altres llengües només les poden usar en alguns àmbits o en qualque situació socialment poc rellevant; en qualque cas, s’ha arribat a prohibir del tot l’ús de qualque llengua. A les Balears (i, amb matisos, a tota la comunitat catalanoparlant) tenim un dret restringit a l’ús de la nostra llengua oficial (la que legalment és qualificada de “pròpia”), mentre que l’altra llengua oficial (la que no és la nostra “pròpia”) no té cap restricció i pot ser usada sempre i en qualsevol context o situació. Una clara situació de desigualtat consolidada i acceptada pels nostres polítics (al cap i a la fi, són aquests els que l’han aprovada), que no fan res per a corregir-la, si no és que fan per a augmentar-la. Ara que acabam un període de 4 anys de govern autònom (és una manera de dir-ho) teòricament defensor de la igualtat, i contrari per tant a la discriminació, facem-ne un repàs, de les actuacions governamentals duites a terme per a aconseguir la igualtat lingüística entre català i castellà; i veurem que el repàs és curt i fàcil de fer, perquè són ben poques aquestes actuacions. De fet, jo no en sé dir cap, perquè és evident que les magres mesures preses sobre el català a la funció pública són i seran ben poc efectives. Amb certificats de català, conferències i seminaris, concursos, documents d’intencions i propostes no realitzades, dictàmens, i coses per l’estil, de transcendència molt limitada, mai no s’aconseguirà la igualtat entre els catalanoparlants i els castellanoparlants. I és ben evident que aquests polítics que ens governen no pretenen fer res més, perquè si ho pretenguessin ja ho haurien fet.

Allò que sí han fet, lamentablement, és autoproclamar-se acadèmics de la llengua (de totes, pareix) i decidir que tenen dret a rompre’n les normes gramaticals, que qualifiquen de “masclistes”, sense témer-se que no ho són les llengües, masclistes, racistes, classistes, i altres possibles “-istes”, sinó les persones, i que forçar les normes gramaticals, no respectar el sistema de la llengua tal com és, no farà canviar el comportament de les persones. Dissortadament, han posat més interès a fer el ridícul dient “els ciutadans i les ciutadanes” (o l’aberrant “la ciutadania”), “els treballadors i les treballadores”, “els diputats i les diputades”, etc., que a prendre iniciatives útils i valentes per a dignificar el català dins la nostra societat. Com a cirereta que corona el pastís de la beneitura, ara han decidit que les paperetes de les pròximes votacions han de dir “diputades/diputats”, “conselleres/consellers”, beneitada que qualifiquen de “llenguatge no sexista”. ¿Amb quins arguments científics, senyors del govern, senyora Presidenta, argumentau que dir-ho així és “llenguatge no sexista”? Supòs que amb els mateixos (?) que ja s’han usat per a les paperetes de les recents eleccions espanyoles: els arguments de la demagògia que, curiosament, només brandeixen els partits d’esquerra. Destruir la llengua és fàcil; normalitzar-la duu feina. I ja podem veure què prefereixen fer els polítics...

Jaume Corbera Pou. Professor de la UIB.