És veu que això de combatre amb pocs mitjans l’enemic invasor ja ve d’enrere. Potser ens podríem remuntar a la guerra dels Segadors i rememorar l’epopeia de les falçs i altres casolanes armes de destrucció massiva, als ulls, clar està, del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona. Però no anirem tan lluny, i ens quedarem amb la gesta mitificada del timbaler del Bruc, un jovenet, que segons la tradició, nascut a Santpedor i l’enginy del qual va ser suficient per aturar una ramificació del poderosíssim exèrcit napoleònic. Simplement va tocar el seu timbal de tal manera que l’eco reverberava a entre les muntanyes de Montserrat i va fer l’efecte que les tropes catalanes semblassin molt més nombroses del que realment eren. I els francesos davant l’imminent perill retrocediren. Cagats de por. Com també de por es va morir Kirielèisson de Muntalbà, un cavaller gegantesc i temut, quan va contemplar el túmul mortuori on descansaven les restes corpòries dels seus germans, vençuts per un jovenel·lo anomenat Tirant lo Blanc. La por escènica als catalans, ho podríem titular.

Com que diuen els presumptament entesos que la història es repeteix, ara dos-cents anys i escaig més s’ha produït una gesta quasi comparable a la del timbaler. La batalla del Fairy. Si en els primers casos hi degué intervenir alguna força sobrenatural que va engendrar la por a l’enemic, en aquest cas recent segurament no deu haver estat exempt d’aital intervenció. Si no no s’explica com és que el Fairy era tan miraculós que només feia tombar per terra els equipats i ben calçats policies. A més, com els espinacs de Popeye, els efluvis del detergent devien infondre, a aquells que sabien dir sense travar-se allò del «setze jutges d’un jutjat...» a mode de sortilegi, una força tal que les puntades de peu sortien amb tal virulència que lesionaven els caps del piolins, ben calçats també en els seus respectius cascos. La qual cosa vol dir que les puntades de peu travessaven el cuirassats caps. (Potser els convendria posar una demanda als fabricants – o els havien comprat d’estraperlo a en Morenés?- A en Millo, francament, li va faltar la documentació històrica, quasi genètica, dels catalans a proeses d’aquestes per justificar que les puntades de peu i el Fairy són elements concloents que menen a la rebel·lió.

L’article hauria de tenir un títol més llarg per fer justícia al contingut i, establint un paral·lelisme, enunciar també això: De Llull a Josep Tarradelles. Resulta que el Consell de Mallorca va emprendre una iniciativa de canviar el nom de l’aeroport de Palma, Son San Joan, pel de Aeroport Internacional Ramon Llull. La proposta topà amb la negativa del ministeri de Foment que argumentà que el canvi de nom tendria un cost econòmic de més de 500.000 €. Ara, resulta que sense que ningú ho hagi demanat, com s’han demanat més inversions en Rodalies, per exemple, o en el «caprici» del tren de Llevant, les autoritats del Govern Central, sense que l’extrema dreta (PP,C’S Vox) s’hi hagi pronunciat en contra, ha rebatejat l’aeroport de Barcelona amb el nom de Josep Tarradelles. I ho ahn fet amb una celeritat miraculosa. Dit i fet. Per què en un cas sí i en l’altre no? Serà perquè el savi mallorquí no va escriure ni una retxa en castellà i sí ho va ver en àrab, llatí, provençal i català i ara ho troben una ofensa? Deu ser que el nom de Ramon Llull té efectes secundaris tòxics semblants al Fairy? O deu ser que Ramon Llull, l’innocu beat, no els serveix per a construir el relat espanyolitzador i en canvi en Tarradelles sí? La resposta la trobaran respirat una mica de Fairy. Facin la prova.