«(...) i alliberar
la memòria de l'aigua
perquè es trobi aigua
d'alta mar»
Maria-Mercè Marçal

En aquest desconhortat present que intentam habitar, sembla que el pensament filosòfic ha perdut bona part del seu paper transformador. Del debat sobre la suposada 'utilitat' d'aquesta disciplina, en un món en el qual tot es mesura a preu de comerç i 'mercaderia', millor ja ni parlar-ne. No obstant això, la filosofia s'obstina, no capitula i s'ha convertit de ple dret en un camp de vida i resistència. Independentment de 'corrents filosòfiques' o academicismes, la filosofia i la literatura són actes de crítica a tot allò que trontolla... i que ho fa des de fa molt de temps.

Aquesta setmana vos vull parlar d'una meravella de llibre que és, precisament, un lloc d'encreuament entre l'escriptura literària i el pensament contemporani. Es tracta d''Aigua d'alta mar' de la filòsofa, professora i columnista, Xisca Homar (Alaró, 1985). L'obra, publicada per El Gall Editor i que podríem qualificar de 'ficció filosòfica', combina text i imatge tot cercant, a través del fragment de la paraula i la mirada, el teixit narratiu de conjunt. En aquesta història, hi entren en joc la narradora i un viatge vital a Nova York. Viatge (o tal volta fugida...) que condensa els horitzons oberts de la mar i la maror a través de l'escriptura corporal (la raó del cos, que diria la poeta) i que dóna lloc als viaranys de la memòria i la constitució de la identitat.

La narradora es dirigeix a un tu que es manté del tot absent durant el relat. La presència d'aquesta absència és com una «traïció» que assetja aquest 'jo' precari i en construcció. Amb tot, sembla que l'esquerda de la 'culpa' persegueixi a la narradora, fins al moment que, amb el tombant de les ones, se'n allibera i arriba a nous ports. Entremig, les relacions amoroses (de desig i de plaer salobre) amb n'Erin i la Mercè; autèntiques guies sentimentals de 'La Ciutat' i les seves diferents façanes. Les texanes de color verd, els relats de la veïna, la saturació d'espais sense aturador... un bell conjunt de situacions i vitralls que engresquen la lectura.

En aquest sentit, un dels trets que més importants de l'escriptura d'Homar és la seva gran capacitat de retratar, a través de detalls, tot un ample ventall de tonalitats afectives. De trenar tot un mosaic de pura sinceritat emotiva (amb infidelitats o sense). Un exemple el trobem amb una trucada telefònica inesperada que anuncia la mort d'un ésser estimat. Una escena que t'esquerda per dins i et fa compartir el dolor de dol. A més, les imatges de l'autora i de Cristina Blasco saben captar, amb la finitud del gest, l'empremta colpidora del present i «l'atzar revolucionari» dels «plaers primerencs». Només un detall, la majoria de fotografies corresponen a Nova York i la seva altra ciutat subterrània que són les línies de metro. Una meravella. Però també hi ha l'ametller florit, la fira del Ram, la Seu o una coneguda llibreria del centre de Palma. Tot un goig.

Sigui com vulgui, el tema explícit d'aquesta obra és la capacitat 'subversiva' de la filosofia. Del trencament de dics i àncores internes o externes que pot suposar la tasca del pensament. En concret, hi és ben present el pas de la pregunta per la il·lustració de Kant a la reivindicació de la crítica a les condicions del 'present' de Foucault. En el fons, una autèntica ontologia de la finitud que fa d'aquest llibre un camp d'experiència possible i compartida pel lector. Homar ho diu ben clar, amb una «rialla revolucionària» i amb total precisió: «La il·lustració és una crida al coratge, una manera de no voler ser governats així, per aquests. La insubordinació, la crítica, la Il·lustració, tot la mateixa cosa».

Per acabar, només recalcar un fet. Ja hem dit que Homar sap copsar molt bé les modulacions dels afectes, però el seu estil filosòfic va molt i molt més enllà. És digne de gran encomi la capacitat de síntesi i claredat que demostra en aquesta capsa d'eines i sorpreses que és aquest llibre. Un estil d'escriptura personal que l'emparenta directament amb filòsofes com Hannah Arendt o la meva estimada Simone Weil. En el fons, és un llibre que cal llegir, rellegir, gaudir... i que no dubtaré a desar-lo a la meva biblioteca al costat dels grans poetes del pensar. Benvolguda, Xisca; amb els ulls plens de mar, no puc sinó subscriure la teva paraula: «Desprendre's d'una mateixa com a única possibilitat de sobreviure. La vida, la filosofia, la mateixa cosa».