Aquesta setmana acaba d'arribar a les llibreries d'arreu dels Països Catalans la tercera edició del recull de contes d'Antònia Carré-Pons, Com s'esbrava la mala llet (Club Editor). En menys de tres mesos, el llibre s'ha convertit en uns dels esclats literaris d'aquesta primavera i en tota una fita de la narrativa catalana contemporània. No només per l'estil (clar, pulcre, poètic i fascinant), sinó sobretot per tractar amb gran naturalitat un dels temes que sacsegen la consciència de l'ésser humà postmodern: el fet d'envellir.
L'escriptora, filòloga especialista en literatura medieval, ens ofereix un quadre de personatges peculiars que retraten de manera molt realista la vida dels nostres majors. Els flirtejos entre vidus en un casal de la tercera edat, la malsofridura d'un vell a qui no li agrada que l'aparquin, una mare que demana un cavall a la filla o un jove que es qüestiona el sentit de la vida observant l'estat paupèrrim del seu avi malalt. Tot un teixit d'històries divertides, a voltes grotesques, però sobretot tendres. D'aquella tendresa que ens envaeix quan hom mira cara a cara el seu final i el fossat.
Sigui com vulgui, a Com s'esbrava la mala llet hi trobam els grans temes de la condició humana retratats des de la mirada d'una vellesa sense prejudicis: l'amor, la mort, la fragilitat del cos, la senectut, etc. Però sobretot, a parer meu, aquest recull es pot llegir com una profunda reflexió sobre el dol i la memòria. Una meditació sobre la pèrdua inexorable dels éssers estimats i del dol envers un mateix. Així, un dels relats titulats 'Una muntanya d'impedits', parla obertament sobre una de les malalties més característiques dels majors: l'alzehimer. La narració ens permet reflexionar sobre la identitat i la seva pèrdua, sobre els records que trenen la nostra vida o sobre la fragilitat de la nostra substància vital. Amb tot, sobretot ens permet pensar la bellesa fugissera d'aquest món.
De fet, una de les coses que més m'agraden d'aquests contes és que et sacsegen i et generen un gran amor als instants efímers de la vida. Un cant a la 'joie de vivre' des del reconeixement del fet que la vellesa també pot ser una etapa profundament intensa de la nostra existència o potser la més bella de totes. Així doncs, en les societats del culte a la 'joventut eterna', de la por antinatural a complir anys, calen més veus literaries com la de Carré-Pons, que desfan les capes i capes de maquillatge hipòcrita, per advocar d'una manera contundent per la dignitat del fet de fer-se gran i envellir.
