Hem conegut fa uns dies el nom de la persona que ha estat guardonada enguany amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un premi que guardona no només la qualitat literària sinó també la posició cívica de les persones que el reben. Enguany, el premi ha anat a parar a una àrea delimitada entre l’Alcoi nadiu, la Barcelona habitada i l’Empordà volgut de l’autora, na Isabel-Clara Simó.
Na Isabel-Clara Simó ha estat (i és), com diria na Maria-Mercè Marçal (que no va arribar a tenir aquest guardó perquè la malaltia se la va emportar massa jove), “tres vegades rebel”, per dona, per catalana i per haver nascut en una família de classe treballadora.
Simó és la cinquena dona que rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Acompanya, doncs, un grup reduït però extraordinàriament potent d’escriptores que han estat altament reconegudes. La primera a rebre el Premi d’Honor va ser na Mercè Rodoreda, l’any 1980. Mercè Rodoreda havia marcat una autèntica revolució en la manera de narrar, a través d’un estil molt propi, usant el monòleg interior i pintant un fresc extraordinari de la societat catalana dels anys de la Republica, la guerra i la postguerra. Feia vint-i-un anys que s’havia concedit el primer PH (a l’erudit Jordi Rubió i Balaguer).
Després de na Mercè Rodoreda, exactament vint-i-un anys després, va rebre el premi na Teresa Pàmies, l’autora de Quan érem capitans, tot un referent per a la generació que va perdre la guerra civil i que va anar a l’exili i que va participar (de més prop o de més lluny) en la resistència contra Franco. I en la tasca, àrdua i difícil, de recuperar la llengua i la cultura catalanes i de posar-les al lloc que els correspon.
Només hagueren de passar set anys perquè una altra dona fos guardonada, en aquest cas na Montserrat Abelló, per la seua poesia i per la seua sensibilitat. I vuit anys després, és a dir, l’any passat, rebia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes la mallorquina Maria Antònia Oliver, excel·lent novel·lista i dona de principis, que tan bé ha reflectit la nostra societat i els seus canvis. Justament na Maria Antònia Oliver ha estat la cinquena persona de les illes Balears que ha rebut aquest premi (la precedeixen Francesc de B. Moll, Josep Maria Llompart, Marià Villangómez i Baltasar Porcel).
Na Isabel-Clara Simó ha estat, al llarg de la seua trajectòria intel·lectual i vital, una persona molt polifacètica. Professora, periodista vocacional (recordem la revista Canigó, que ella va dirigir durant l’etapa de la Transició i que va deixar marca en l’àmbit de l’opinió pública als Països Catalans), novel·lista, assagista… I, encara, dins la novel·la, novel·lista en sentit clàssic, però també autora “de gènere”.
Des de l’àmbit de l’Educació no li podem agrair prou l’esforç per fer-nos avinents en la seua faceta més humana personatges com el genial Jacint Verdaguer (a la novel·la El mossèn), o d’escriure un grapat de llibres juvenils, perfectament adaptats als interessos i les necessitats dels nostres estudiants de secundària.
Però (i sobretot) na Isabel-Clara Simó ha escrit per al gran públic, i, amb la seua literatura de creació, ha contribuït a fer créixer el contingent de lectors en la nostra llengua. De manera fresca i desimbolta, ha tractat els temes més diversos, amb elegància i amb capacitat expressiva. Novel·les com La salvatge, Els ulls de Clídice o El gust amarg de la cervesa formen part per dret propi dins el cànon de la novel·la catalana dels darrers cent anys. Com també podem dir el mateix d’assaigs com ara En defensa pròpia, parafrasejant el seu admirat Verdaguer.
La creació literària ha brollat, en la nostra autora, empesa per la mateixa font que ha marcat la seua activitat cívica: la voluntat de pervivència de la llengua, l’afermament de la cultura pròpia i el desig de justícia social. Enhorabona!
