Fa temps que el “dret a la ciutat” es concep com a quelcom més que la reivindicació dels elements bàsics per a sobreviure amb dignitat en un entorn urbà. La proposta va més enllà en defensar un concepte de ciutadania per a la ciutat actual i de futur. Aquesta idea-proposta de ciutadania no és altra cosa que impuls a la igualtat i de drets socials, polítics, econòmics i culturals, concretats en la seva relació amb la ciutat com a marc físic. És a dir, el dret a la ciutat és el dret que, a través d'unes determinades polítiques públiques, tenen les persones a un conjunt de béns, serveis i sensacions vitals a l’àmbit de la ciutat.

No es tracta únicament que l’administració de la ciutat proporcioni –si pot o vol- alguns drets. Veritablement del que es tracta és d'un procés d’apoderament de la ciutadania pel qual “la ciutat” garanteix un conjunt de drets garantits que es podrien anomenar específicament “urbans”, com per exemple, habitatge, espai públic i equipaments de qualitat, mobilitat, integració en el teixit urbà, qualitat ambiental, dret a residir en el lloc triat i a mantenir-se en ell, i, òbviament, drets culturals, lingüístics, socioeconòmics i polítics. La idea d’ “el dret a la ciutat” és que aquest conjunt és un tot. No hi ha de debò dret, posem per cas a l'habitatge, si no hi ha dret a la mobilitat, ocupació, coneixement i ús de la llengua pròpia, al patrimoni i cultura de la ciutat.

Segur que la primera literatura de Henri Lefebvre, definint en 1967 el concepte de “dret a la ciutat” com el de construir, decidir i crear la ciutat, i fer d'aquesta un espai privilegiat de lluita anticapitalista, precisa d’alguna revisió. Però la Carta Mundial pel Dret a la Ciutat (última actualització Barcelona, setembre 2005), impulsada pel moviment entorn del Fòrum Social Mundial, em sembla de molta actualitat ¿No són, per ventura, principis i fonaments estratègics del dret a la ciutat els que afirmen que “ les ciutats han de ser un àmbit de realització de tots els drets humans i llibertats fonamentals, assegurant la dignitat i el benestar col·lectiu de totes les persones, en condicions d'igualtat, equitat i justícia”, “que totes les persones tenen el dret de trobar a la ciutat les condicions necessàries per a la seva realització política, econòmica, cultural, social i ecològica, assumint el deure la solidaritat”, que “totes les persones tenen el dret de participar a través de formes directes i representatives en l'elaboració, definició, implementació i fiscalització de les polítiques públiques i del pressupost municipal de les ciutats, per enfortir la transparència, eficàcia i autonomia de les administracions públiques locals i de les organitzacions populars”?

Conclusió: Pens que el Programa pel canvi que han pactat PSIB-PSOE, MÉS per Palma i Som Palma va en la direcció d'aquest concepte republicà de dret a la ciutat.

Però per transitar d’una ciutat presa de l ‘austericidi, a una Palma que capgiri la situació actual de benestaricidi (liquació del feble Estat del Benestar) per a la gent no rica, i de submissió a les forces dels privilegis, cal un govern municipal amb una ampla representació de la voluntat popular de canvi, és a dir, un govern municipal on el PSIB-PSOE, MÉS per Palma i Som Palma gestionin el destí de la ciutat cap a un horitzó de prosperitat compartida i justícia social. Crec que, només així, Palma podrà recuperar el seu lloc i especificitat al món de la globalització. Recuperar dignitat sobre la base de recuperar dret a la ciutat. D’això es tracta, i no únicament de qui és el batle.