Commemoram enguany (exactament el passat dia 12 de febrer) els 200 anys del naixement de Charles Robert Darwin, aquest naturalista anglès que revolucionà la biologia amb la seva teoria sobre l’evolució de les espècies, teoria que té com a fita principal el llibre L’origen de les espècies, aparegut ara fa 150 anys. Charles R. Darwin és sense cap dubte una de les personalitats científiques més grans de la història, d’una transcendència extraordinària en el desenvolupament de la ciència, i ho va ser tant, de transcendent, la seva teoria, que tengué repercussions immediates en una ciència aparentment tan llunyana de la biologia com és la lingüística.
La lingüística és consolida a principis del segle XIX amb el comparatisme, que cerca l’establiment d’una gramàtica general per la comparació entre moltes de llengües, i especialment entre el sànscrit ("descobert", per dir-ho així, al segle XVIII) i les llengües clàssiques (llatí i grec), seguint ja en aquell moment un mètode que les ciències naturals havien consagrat. Les figures principals del comparatisme lingüístic primerenc són Wilhelm von Humboldt (1767-1835), alemany, i Rasmus Kristian Rask (1787-1832), danès. El primer cercava, mitjançant el coneixement de les llengües diverses, l’essència cultural dels pobles que les parlaven; més que lingüística pretenia fer antropologia comparada.
El segon és un dels pioners de la gramàtica comparada (terme creat per un altre lingüista alemany contemporani, Friedrich von Schlegel, 1772-1829, a imitació de l’"anatomia comparada") i històrica; amb les seves obres (especialment el seus estudis sobre l’origen de l’islandès) establí una metodologia que (bé que posteriorment superada) permeté avançar en el coneixement de les relacions entre les llengües i dels canvis que les han afectades. Després de Rask qui consolida la gramàtica comparada és Franz Bopp (1791-1867), també alemany, amb treballs amb què descriu les relacions entre el sànscrit, el grec, el llatí, el persa, el lituà, el vell eslau, el gòtic i l’alemany; sensible ja als mètodes i les proposicions de les ciències naturals, concep la llengua com a organisme viu que neix, creix i mor. El seu compatriota i contemporani Jacob Grimm (1785-1863), un dels famosos germans Grimm recol·lectors de rondalles, estableix els fonaments de la fonètica històrica i descriu la mutació consonàntica de les llengües germàniques, també a partir de la comparació entre els parlars alemanys i les llengües clàssiques.
Una mica més jove (1794-1876), Friedrich Diez, igualment alemany, inaugura la filologia romànica aplicant el comparatisme a l’estudi de les llengües neollatines. Tots aquests, i altres no esmentats, obren el camí a August Schleicher (1821-1868), el qual reprèn la idea de Bopp i concep la llengua com un organisme natural independent de la voluntat dels parlants, que evoluciona igual que els altres sers vius. Estudiant totes les llengües que pot intenta reconstruir l’indoeuropeu i arriba a tal punt d’elaboració que fins i tot escriu una faula en aqueixa hipotètica llengua (L’ovella i els cavalls), i seguint l’exemple de les ciències naturals estableix el parentiu entre les llengües indoeuropees dissenyant-ne l’arbre genealògic successivament ramificat a partir de la llengua mare. Amb una formació científica molt important gràcies a l’estudi dels principals naturalistes de l’època, es proclama seguidor de la teoria de Darwin i la intenta aplicar a la descripció i l’estudi lingüístics.
A la seva obra Die Darwinsche Theorie und die Sprachwissenschaft explica els seus principis metodològics i com aplica la teoria darwiniana a l’evolució de la llengua: "...allò que Darwin dóna com a vàlid per a les espècies d’animals i plantes és aplicable també, almenys en els seus trets més importants, als organismes de les llengües... Amb les famílies lingüístiques que ens són suficientment conegudes establim arbres genealògics igual que Darwin ho ha volgut fer amb les espècies de plantes i animals." A pesar que amb el temps molts dels postulats de Schleicher han estat contradits per les noves teories lingüístiques i l’aprofundiment en el coneixement de les llengües, la seva aportació va significar la conclusió i la plenitud de la lingüística feta fins a mitjan segle XIX i va equiparar aquesta ciència amb les ciències naturals i en va establir uns principis metodològics que, perfeccionats o retocats si calia, condicionaren el desenvolupament posterior de la lingüística. En una part més o menys important, doncs, la lingüística és també hereva del llegat darwinià.
