Trenta anys sense el gran Guillem d’Efak

D’Efak, a més, destacà pel seu compromís social i cívic, així com per la reivindicació d’una pàtria mallorquina i catalana lligada al desenvolupament i benestar del poble. Imbuït per l’esperit de la Nova Cançó, traçà un mapa musical caracteritzat per la senzillesa i emotivitat de les cançons, algunes de les quals, com ‘La Balada d'en Jordi Roca’ o ‘Cavallet de serp’ es varen convertir en veritables himnes dels anys 60 i 70.

L’escriptor manacorí fou tot un referent de la poesia de Mallorca i ens ha deixat poemaris tan inestimables com ‘El poeta i la mina’ (1966), ‘Madona i l’arbre’ (1970), que guanyà el premi Carles Riba de poesia, ‘Poeta en Bicicleta’ (1984) i ‘Capellet de vidre’ (1995). Una poesia que combina l’accent popular amb l’avantguarda estilística, conferint a les peces poètiques una modernitat endinsada en l’avior del poble.

Aquest dissabte, 15 de febrer, s’han complit trenta anys de la mort d’Efak, a causa d’un càncer. No obstant això, el seu llegat continua ben viu, no només a Mallorca, sinó arreu dels Països Catalans. Entre les fites de la recepció i difusió de l’obra d’Efak s’hi troba la publicació de la biografia ‘Balada d’en Guillem d’Efak’ (1997), a càrrec de Bartomeu Mestre i Sureda, ‘Balutxo’. També cal destacar l’aparició d’obres de teatre i documentals, així com la publicació, l’any 2016, d’un volum amb l’obra poètica completa de l’escriptor manacorí. Per commemorar i recordar d’Efak en els trenta anys de la seva mort, Ploma.cat vos ofereix una selecció de pomes i cançons d’aquesta figura clau i nostrada de les lletres catalanes.

Roc de fona (tonada infantil per triar qui para)

Si no ho sabies
ara ja ho saps.
Si no ho saps ara
no ho sabràs mai.
Aquesta olor de pi
i de panades,
ve des Pinar de Sa Coma
o des forn
de Ca Ses Tianes?
Té olor la infància?
Tu dius que sí,
jo dic que no.
La nostra infància
sols fa pudor.
El romeguer
i el romaní,
el porc a l’alba,
l’home de nit.
Catalina catalana
penja el llum a la paret
i veuràs les milicianes
que ja han fet brut i net.
A la bilibí. A la bilibà.
Tu ets fora i tu ets ca.
Ja els podeu matar
que estan confessats.

(Catalina catalana
penja el llum a les persianes
i veuràs En Guiemet
que surt de ca ses fulanes).

Diàriament

Posa-li comes i punts
a aquesta angúnia
i bateja les illes
que suren damunt l'oli groguenc del pànic.
Perquè estàs sol, aquí, amb la teva eina
i a les fosques.
Troba-li la veta, a aquest caos,
i teixeix paraules i cançons:
perquè estàs sol i ningú no ha de venir
a aidar-te, si victoriós,
a desnossar la presa.
Si vençut, ningú no t'ha de plorar.
Edifica el teu dia i l'escarada
a part dels plors, a part
de les falzies i dolors que te resquillen,
dóna de banda les roses rialleres:
perquè estàs sol.
Únicament t'aguanta
el pols de la diagonal forjada
amb el teu esforç.
(Diàriament, tan diàriament, sols diàriament
aquesta labor te justifica diàriament).
Tan sols aquesta labor te justifica.

El vent

Jo sóc el vent, fecundador unànime.
Tinc els dits irisats
com els del nin que ha agafat la papallona.
Jo sóc el vent total,
jo sóc l'embat suau i delicat
amb els dits impregnats de pol.len,
de fullaca són les rodes del meu carro.
A l'esquena, el tro,
més enllà, la pluja.

A les adolescències
faig memòria del cos
i del fullam a les vegetacions.
La meva carícia sàviament es filtra
i arriba a les raconades íntimes
i esborra els pensaments.

Darrera meu,
contemplau la terra
vençuda i fecundada.
Contemplau l'espasme del fasser
sota el llamp i tro de la mà meva;
i el vessar de llavors enrampades
que provoca la meva arribada.

A l'esquena el tro, al davant la pluja.
Jo sóc el vent, fecundador unànime.

El castell d'iràs i no tornaràs

No em demaneu per què
però jo sé que hi ha un lloc
a on juguen i riuen
els amors que crèiem morts,
les il.lusions perdudes
encara hi baden flors.
Els somnis, ells mateixos
se somien de bell nou
i tots vetllen el cel
esperant un nou sol.

Qui contarà de la feresta
remor d’aljub
dels adéus definitius?
Qui comptarà
els esbarts d’ocells i de carícies
que encara bateguen
sobre l’horitzó?

No em demaneu per què
però jo sé que hi ha un lloc on ens hi esperen
els amors que crèiem morts
i els amors que matàrem
ens perdonen
i brosten de bell nou.

Cavallet de serp

Quan m'agafa sa cantera
no és que estigui malsofrit,
és que haig de pegar un crit
per no rebentar en plorera.

Tantes coses voldria, tantes coses vull,
els somnis que tenia han passat per ull.
De les papallones que he perseguit
sols tinc la polsina que em tenyeix els dits.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat.

Mala pesta sa cantada i mala pesta es cantador,
mala pesta sa cançó i mala pesta sa tonada.
Dormir desperts, al meu veure, mai no fa acabar sa son.
Malviatge els qui em fan creure que amb cançons tot se compon.

Els somnis agafaren un caminoiet
enlloc no arribaren, moriren de fred.
Just a banda i banda del mateix camí
hi ha uns avellaners que mai no han florit.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat,
d'un món esbucat, d'un món esbucat...
A on són els somnis, a on se n'han 'nat.