Pol Guasch i Arcas (Tarragona, 31 de desembre de 1997), escriptor i poeta. Graduat en Estudis Literaris i màster en Construcció i Representació d'Identitats Culturals per la Universitat de Barcelona.

Ha publicat els llibres de poesia 'Tanta gana' (LaBreu, 2018, Premi Francesc Garriga 2018), i La part del foc (Viena, 2021, Premi López-Picó 2020).

Va guanyar el Premi Anagrama de novel·la en català amb la seva novel·la 'Napalm al cor'.

La teva novel·la, ‘Napalm al cor’, ha estat elogiada per la crítica, premiada i sobre tot, ja va per la tercera edició. Com dus aquests elogis i aquest èxit de públic i crítica?

Amb molta alegria, perquè quan jo estava escrivint aquesta novel·la, per començar, no sabia gaire que estava fent, estava transitant per uns espais, amb molta intuïció, amb molta incomprensió, també amb molt de gaudi i molt de plaer, però no sabia què estava fent i sobretot no sabia on me duria. Després la vaig presentar al premi, vaig tenir la sort de guanyar-lo i després es va publicar i he tengut la sort, supòs que està suscitant preguntes i això fa que es mogui. Aleshores, amb molta alegria i molta sorpresa, però crec que és interessant destacar el fet que una novel·la que es pot associar fàcilment a la qüestió d’una novel·la de gènere, que normalment s’associen a l’entreteniment i a la banalitat, crec que una novel·la que d’entrada pot ser encaixada en això, que estigui generant preguntes, sense dubtes ho visc com una cosa a celebrar, per mi és això, una alegria.

Sense desvetllar res, ens pots comentar la història del protagonista i dels personatges que l’envolten?

És una novel·la difícil de catalogar i de descriure a nivell temàtic o argumental. Realment ens situa en un espai que no sabem quin és, ens situa en unes coordenades temporals que també desconeixem, és un protagonista sense nom, i tot això fa que ens costi ubicar la novel·la. Però jo diria que la proposta és aquesta, situar-nos en un espai d’indeterminació en el qual es troben aquests personatges sense nom i el seu amant, que és en Boris, en un món de després, de destrucció, que s’anirà descobrint durant la novel·la, i en aquest món de després, d'incomprensió i de no futur, s’han de fer càrrec de tot un seguit de qüestions i tirar la vida endavant.

A mesura que anam coneguent els personatges anam sumant opressions, per dir-ho d’alguna manera, és com una odissea de totes les opressions que viuen els humans.

Exacte, però més que dir-ho com una suma d’opressions crec que el que es va demostrant és la idea que no podem només atendre una opressió, normalment les persones que estan travessades per algun eix de violència, no és una cosa tan fàcilment detectable i per tant corregible o esmenable. Sinó que normalment una opressió ve donada per un sistema estructural que l’alimenta i la potencia però també d’un seguit d’opressions de les quals no en parlam o no descobrim perquè passen d’una manera molt més invisibilitzada i silenciosa. Per això la novel·la té aquest repte, el d’intentar endinsar-nos en els espais de la complexitat per veure que no tot es tan fàcil d’identificar, no tot és tan fàcil d’anomenar i no tot és tan fàcil de resoldre.

La violència és molt present, gairebé és el fil conductor i de certa manera, també és un element intrínsec, una manera de relacionar-se en alguns personatges.

Sí, crec que hi ha una qüestió fonamental de la novel·la que és el que implica viure amb els altres. I viure en comú també implica la trobada amb els que no estan d’acord amb tu i de la gent que s’imagina un altre hàbitat. I aquí hi ha un xoc molt més quotidià i més del dia a dia.

També crida l’atenció l’estructura del llibre, aquests capítols tan breus que, en certa manera, és molt actual. És una manera de comunicar-te amb un públic que sempre va amb presses i és una manera de facilitar la lectura.

La voluntat no era facilitar la lectura i adaptar-me als ritmes frenètics del present, el que m’interessava d’aquesta estructura és la qüestió del fragment, així com el varen inaugurar els escriptors romàntics que hi veien una potència d’una estructura que no tanca. M’interesava molt aquesta fórmula per crear una novel·la que parteix des de la fragmentalitat que obre i que obre i multiplica.

Vas a premi per llibre publicat, quina opinió en tens dels premis? Hi havia una època que tenien mala premsa, sembla que ara no tant...

Premis n’hi ha de tot tipus. Però a mi els premis m’han permès començar alguna cosa que tampoc sabem cap on anirà, però m’han permès compartir i publicar coses que escrivia en silenci i aïllada. Tot i que el procés de creació intent no viure’l així. Per tant, per mi els premis m’han permès que no sent ningú ni tenir cap mena de nom ni interès per part d’algú altra, m’han permès compartir des del text.

Tens tres llibres publicats, dos d’ells de poesia. T’identifiques més com a poeta o com a escriptor en general.

Sí, dos llibres de poesia i la novel·la. No m’identific com cap d’aquestes coses. Escric i no em considero un professional de l’escriptura, me consider un amateur perquè considerar-me un amateur implica negar el fet de tenir obligacions cap els altres i cap a mi mateix.

El poemari més recent és ‘La part del foc’. Al pròleg, Marina Garcès diu que li va cridar l'atenció que un escriptor jove parli de poesia i d’amor.

Parlar sobre el fet literari i amorós crec que és un dels cànons de sempre i crec que també perdurarà per sempre per la seva força productiva, no capitalista, sinó d’estar resignificant-se constantment.

L’amor pot ser devastador també?

Sense dubte. L’amor pot ser devastador perquè per començar en el nostre imaginari ho és. Hem heretat aquest binomi, l’amor ens salva i quan ja no ho fa, ens destrueix.

Què és la poesia per a tu, és un instrument?

No la pens com un instrument, sinó com un espai, una zona. I no tan sols la poesia, sinó la lectura i l’escriptura en general. Un espai d’exploració, d’incomprensió i com una porta a la complexitat. No diferenciï quan escric poesia o quan escric altres texts, no m’acost a l’escriptura de manera diferent.

Entenem que continuaràs publicant poesia, novel·la o el que sorgeixi, no?

No ho sabem, que no es doni per fet. És molta feina i fins ara s’han donat les circumstàncies materials per fer-ho. He trobat les estones materials per escriure i el que passarà en un futur, si podré publicar, si podré fer-ho. Ara mateix són misteris que no sabem.

Quina relació tens amb Mallorca?

Amb Mallorca hi tenc una relació de moltíssims anys perquè una de les meves millors amigues és de Palma, ens coneixem des dels 12 anys i fins i tot hem estat vivint junts a Palma durant un temps. Per tant tenc una relació bastant estreta, sobretot amb Ciutat.