La darrera redacció amb el seu consell editorial i alguns dels col·laboradors més habituals. | Teresa Ayuga
Avui es tanca una era del periodisme mallorquí. dBalears cedeix el testimoni als companys de l'Ara, conscient de la importància que ha tingut com a primer mitjà de comunicació diari en català durant 17 anys, però també perquè tanca un cicle que des dels orígens, fa quasi 74 anys, sintetitza una història de constant i incansable servei a la nostra societat, de sensibilitat envers els seus problemes i d'estima cap a la seva personalitat. Quasi tres quarts de segle que suposen una tasca immensa de més de 25.000 números que han influït en el dia a dia d'aquesta terra.
L'actual dBalears, fill de l'antic Baleares, té l'origen en un dels moments més difícils de tota la història contemporània de Mallorca. Va néixer el 13 de juliol del 1939, pocs mesos després que acabàs la Guerra Civil, fruit de la fusió dels rotatius Falange i El Día, aquest darrer propietat del financer Joan March. Sorgia la Prensa del Movimiento. No eren temps de bromes. Hi havia poc menjar i ja s'albirava que Europa i el món acabarien desfent-se a bombes i a canonades, tal com passà. Als que visqueren com a adults amb responsabilitats aquella època de sang, suor, llàgrimes i fam, els problemes actuals els semblarien poca cosa. Profundament ideologitzat, el diari tingué com a primer impulsor el militar falangista Pablo Sáiz Gralla. En aquella primera redacció, s'hi incorporaren periodistes que amb el temps es convertirien en històrics del diari, com Francisco Javier Jiménez i Joan Bonet, que acabaven d'arribar de la Península i de llevar-se l'uniforme de combatents, com també Guillermo Sureda de Armas, Luis Fábregas, Pedro Serra Pastor i Tomeu Suau. Al principi, el diari s'imprimí a l'antiga Casa del Pueblo, edifici avui desaparegut de l'Eixample de Palma que fou ocupat per Falange el juliol del 1936. Després es traslladà al carrer Danús, darrere de Can Berga, antics locals d'El Día. El diari es faria en aquest edifici humit i ombrívol fins al 1965.
Sáiz Gralla fou substituït pocs mesos després per Nicolás Brondo. Durant els confusos anys de la Segona Guerra Mundial, en què el falangisme anà gradualment difuminant les seves enceses simpaties per Hitler a mesura que els exèrcits aliats avançaven per Europa, també en foren directors Pedro Álvarez i Domingo Medrano. Però mentre Europa assistia al final del nazisme i el règim franquista maniobrava per adaptar-se a una realitat internacional que li era adversa, la plàcida Mallorca intentava viure al marge dels grans esdeveniments i refer la seva vida quotidiana superant el trauma de la repressió dels anys de la guerra i de l'escassetat. Aquí juga el seu paper el Baleares, que inaugurà una etapa de periodisme romàntic, de redacció aferrada al seu diari com a gran eina de transmetre un sentit optimista de la realitat i de mantenir el bon humor i l'esperit bohemi per sobre d'altres circumstàncies més dures i desagradables. Per això, els seus redactors connectaren amb moltíssims de lectors. Fins i tot el director Antoni Colom fou acusat els anys 1948 i 1949 de ser anglòfil en els temps més difícils de l'aïllament del règim franquista. Colom sabia el que feia: la tímida obertura del franquisme es produí pocs anys després amb l'arribada del president Eisenhower a Madrid i els pactes amb els Estats Units, que fou el que de veritat salvà el règim, al principi de la Guerra Freda. Els següents directors dels anys 50, Jorge Andreu, Waldo de Mier i Ignacio Arroyo, mantingueren la seva lleialtat al 18 de juliol, a Franco i a la parafernàlia del Movimiento, però des de Palma tractaven d'oferir una informació amena, pròpia i aferrada al carrer. S'hi incorporà una nova fornada de periodistes: ja hi havia arribat Eliseo Feijóo, que seria ‘l'etern' subdirector, i treballant devora ell hi havia Pere Serra (futur propietari del diari, el 1984), Jesús Cor, Gabriel Fuster i Mayans Gafim, Miquel Vidal Rat, Pep Ramis, Josep Mascaró Pasarius, Pedro Deyá, Miguel Ramis Alonso, Aguiló de Cáceres i Pedro Cabrer Cinéfilo. Nasqueren seccions que varen tenir una gran popularitat, com la Tertulia a la plaza Mayor i el Díganos Vd. algo. Era un periodisme proper, que ara semblaria ingenu, però que suposava l'única encletxa entre un mitjà de comunicació que no es podia desviar ni un mil·límetre de la línia oficial del règim.
L'època daurada del Baleares arribà amb la dècada del seixanta i el nomenament com a director de Francisco Javier Jiménez el 1961 sota el signe de l'eclosió de la indústria turística. Tot canviava. A Mallorca es construïen hotels com bolets, amb més voluntat que ordre i amb més rapidesa que seny. Son Sant Joan començava a convertir-se en un aeroport de primer ordre. El PIB es disparava. El Baleares s'adaptà perfectament a aquella Mallorca aparentment frívola, despolititzada, però profundament laboriosa. Sorgien comerços i negocis pertot. Tothom volia fer ca seva passant de règim, de falangisme i de retòrica ofical. Una nova generació de periodistes s'incorporà o agafà força dins la redacció: Antonio Pizá, Llorenç Ripoll, Jaime Jiménez (fill del director) i, just després d'ells, Pablo Llull, provinent d'Ultima Hora. Eren els temps dels "pequeños reportajes", del periodisme a peu de carrer, de reflectir en negre sobre blanc els problemes o les alegries de la realitat quotidiana sense mirar més lluny. Aquella dinàmica dugué el diari a la seva cimera en beneficis i tiratge a principi dels anys 70. Els diumenges s'arribà als 33.000 exemplars, fet insòlit per a la Prensa del Movimiento "de provincias". Alguns exercicis es tancaren amb beneficis que superaven els 70 milions de pessetes (el dòlar es cotitzava aleshores a 60 pessetes). Bona part dels guanys es destinaven a ajudar altres diaris peninsulars deficitaris de la cadena. El 1965 s'havia produït el trasllat al majestuós edifici del Palau de la Premsa, al passeig Mallorca, on fins avui hi ha estat dBalears. En aquest edifici s'ha confeccionat i escrit una de les etapes més daurades del periodisme mallorquí.
Això no obstant, el 1974 començà a canviar tot sota dos fets: la crisi del petroli i la flebitis de Franco. S'intuïen canvis molt importants. A l'any següent es retirà l'històric director Francisco Javier Jiménez, morí el dictador, els preus s'enfilaren pels niguls, les organitzacions polítiques sortiren de la clandestinitat i començaren a manifestar-se cara oberta per Palma, i el Balears, encara diari estatal, no va saber adaptar-se a aquella realitat. El director era Antonio Pizá, de formació falangista estricta, que no va voler adaptar el rotatiu a la gran transformació del 1976, quan començava la transició democràtica. La crisi era ferotge, es disparava l'atur, els hotelers s'aferraven al turisme d'espardenya per sobreviure, els touroperadors començaren a vendre Mallorca a preu tirat, els sindicats UGT i CCOO es movien pertot, els partits organitzaven mítings i Antonio Pizá defensava el purisme dels temps passats i s'embarcà amb una polèmica estèril amb el periodista Antonio Alemany, director del Diario de Mallorca, que s'autoproclamà com a gran defensor de la democràcia, la llibertat i la netedat. El Baleares perdé milers d'exemplars de difusió en només un any i passà a ser altament deficitari. Va haver de retirar de la seva capçalera la llegenda "El diario de más difusión en el Archipiélago", que havia ideat, amb gran encert, en els seixanta Francisco Javier Jiménez. Començava l'agonia del Baleares, les noves incorporacions no donaven resultat. I els nous directors, Pedro Ignacio González i Juan José Porto, arribats de Madrid, aprofundiren la caiguda. El diari Última Hora, dirigit per Pere A. Serra (exredactor del Baleares), anava com un tir cap al número 1. Adolfo Suárez, exministre i secretari general del Movimiento, era el president del Govern espanyol. Tot i apostar de manera decidida per la democràcia amb la seva UCD, defensava els mitjans de comunicació públics. Això salvà el Baleares de la desaparició a final del 70 i principi del 80, tot i les enormes pèrdues que arrossegava i el seu trasllat al polígon de Son Castelló deprés d'una forta inversió pública. Pau Llull en seria director durant un breu període de temps en aquella conjuntura de confusió.
El 1982 el PSOE arribà al poder amb una majoria clamorosa: 202 diputats. Felipe González optà per la privatització i el tancament dels diaris de la vella cadena nascuda del "yugo y las flechas". Al Baleares, on ja destacaven periodistes com Andreu Manresa, Rubén Ávila, Mateu Cladera i AntoniMaria Thomàs, i lluïen firmes com la de Joan Pla, els socialistes hi enviaren nou director, Heliodoro Muñoz, que donà un gir esquerranista espectacular a la publicació: el Baleares fou durant uns mesos antiianqui i pseudorevolucionari. Els membres de l'antiga redacció estaven segurs que Muñoz tenia la consigna d'enfonsar-lo.
El 1984 el Baleares fou subhastat en una situació molt complexa. A qui podria interessar? I fou Pere Serra, un veterà de la casa, fundador del Majorda Daily Bulletin el 1962 i propietari d'Última Hora el 1974, qui n'obtingué la titularitat. Bona part de la redacció fou reconvertida en personal laboral de l'Administració pública. Una altra part, però, hi continuà: Jaime Jiménez, Pau Llull, Jesús Cor, Pep Ramis, Llorenç Ripoll, Jordi Casasnovas, l'incombustible Gabriel Genovart, que continuà sent el blanc de totes les bromes de la redacció... Genovart tenia un cor de parc juràssic. Estimava el periodisme i tota la seva fauna amb passió. Excombatent a la Guerra Civil i octogenari, treballava com un adolescent, sense concessions i sense descans, i ho transmetia a tots. L'esperit del diari es mantenia viu i Mallorca experimentava un canvi radical.
El nou Baleares arrencà coindicint amb una època de bell nou esperançadora, molt més política i també molt més lliure. L'Arxipèlag havia assolit l'Estatut, el 1983 s'havien duit a terme les primeres eleccions autonòmiques. Naixia l'autoconsciència i començava a intuir-se l'autoorgull. Era una nova empenta. El primer director del Baleares de Premsa Nova SA fou Pere Serra en persona, que establí les bases del diari i cedí el testimoni a Octavio Aguilera, provinent de La Hoja del Lunes. El director adjunt va ser Jaime Jiménez, que molt aviat es convertí en una de les ànimes del diari. Aquella redacció visqué un rejoveniment molt important. S'hi incorporaren Alfonso Salgado Alfo, Patricio Candia, Joan Caimari, Mariló Suárez, Carlos Garrido, Juan Pasarón, Mario Pons i Joan Riera (que venia com a col·laborador de l'antic Baleares). Poc després, s'hi sumaren Juan Mestre, José María Solsona, Guillermo García, Gabriel Alomar, Kiko Mestre i Begoña Larruskain, entre d'altres, a més dels fotògrafs Joan Miquel Ferrà, Ramon Rabal i Vicente Martínez Vima (també provinent de l'antiga etapa). Més endavant ho farien Iñaki Oteiza, Nekane Domblás, Àngela Moreda, Pere Bota i Javierito Jiménez -tercera generació d'aquesta irrepetible nissaga de periodistes de raça-, tots ells actuals periodistes d'Última Hora, juntament amb els històrics Juan Torres Blasco, Pep Matas, Amaya Mitxelena i Pau Amer, també formats al Baleares.
L'Arxipèlag vivia una època esperançada, amb l'entrada dels partits dins les institucions, però també estranya. Gabriel Cañellas arrencava l'autonomia amb molt pocs recursos. Tot d'una es va veure que Madrid era l'avarícia pura a l'hora de cedir doblers per desenvolupar l'autogovern. Aquesta dinàmica marcaria l'autogovern des del primer moment fins als nostres dies. Així mateix, la lluita entre les formacions balears s'anà engrandint fins a fer-se duríssima. Una altra constant imperible fins a hores d'ara.
Tanmateix, s'havia que plantar cara a Madrid. Aquell Baleares rabiosament independent de partits, sindicats i poders fàctics enfortí molt aviat la seva línia informativa i d'opinió, sobretot a partir de l'arribada a la direcció de Miquel Serra, el 1985. Aquell arxipèlag necessitava una embranzida. L'autogovern arrencava amb molt pocs recursos. Al Consolat comandava Cañellas i a Madrid, Felipe González. Eren oli i aigua. No s'entenien ni amb gramponador. Baleares decidí posar els interessos de les Illes per sobre de tot. Feia falta una transformació turística per avançar cap a una oferta de més qualitat, feien falta inversions públiques, millorar la xarxa de carreteres, construir depuradores, però sobretot era necessari arrabassar de Madrid tots els recursos que fossin necessaris. El diari féu un gran esforç per conscienciar els seus lectors que les Balears aportava deu vegades més a Madrid del que rebia la Comunitat Autònoma. Naixia la consciència de l'espoliació fiscal mentre els pressuposts de l'autonomia anaven creixent any rere any. Germinava la que un dia seria la Llei especial per a Balears. I Gabriel Cañellas, aleshores totpoderós mentre a Madrid el PP d'Hernández Mancha feia figa, començà a congriar una idea que finalment no es faria realitat: formar la Convergència Balear, un nou partit aliat del PP a la imatge i semblança de la Unión del Pueblo Navarro (UPN) però independent. Anys després, Cañellas es penediria moltes vegades de no haver fet aquella passa.
En paral·lel, començà a fer-se realitat la Llei de normalització lingüística i la defensa del territori balear, que se sintetitzaria en la Llei d'Espais Naturals del 1991.
Aquells anys el Baleares rebé cops molt durs des del punt de vista de la redacció. El juny del 1989 va morir l'inoblidable Jaime Jiménez, que uns mesos abans havia estat nomenat director del diari. Va ser un cop duríssim, incrementat encara més per la mort de Pau Llull i Joan Bonet el 1991. Jaime fou succeït per Guillermo García Martín de Oliva (que també finàfa uns anys) i per Marisa Gallardo. Anys després Miquel Serra en reprendria la direcció. Anaven adquirint força dins la redacció Francisca Barceló, subdirectora fins avui; Joan Riera, el director adjunt; la redactora en cap Magdalena Soler, artista en el maneig de l'edició i humana fins a la medul·la espinal, i Joan Pericàs. La irrepetible Magdalena Soler morí en un accident de trànsit el 2007. La redacció mai no ha aconseguit recuperar-se del tot d'aquella pèrdua. Pericàs també morí fa uns anys de llarga malaltia.
Però tornem al context social. El 1995 Cañellas obtingué la majoria absoluta, però estava ofegat pels escàndols túnel de Sóller i cas Calvià. Dimití el juliol del 1995. El succeí Cristòfol Soler. Mentrestant, al Consell, es formà el primer Pacte de Progrés, presidit per Maria Antònia Munar. Es donaven les condicions objectives per al gran canvi: el pas de l'històric Baleares al dBalears, el primer diari escrit íntegrament en català a la nostra terra. Un fet històric.
El nou diari en català havia de sortir el maig del 1996. Els mesos anteriors foren d'intens reciclatge per als membres de la redacció que continuarien amb el projecte. Havien d'aprendre a escriure en català després de fer-ho en castellà durant tota la vida professional! No era senzill. Però es va aconseguir. Alhora es registraren noves incorporacions per fer la gran passa: canvi d'idioma i d'estil, però sempre decidits a defensar els interessos de Mallorca i de les Balears per sobre de cap caltra cosa.
Notícies relacionades
Un consell de direcció format per Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Llorenç Valverde, Miquel Ferrà Martorell, Pere Fullana, Miquel Alenyà,Miquel Ballester i amb la inestimable empenta de Josep Melià, autor del primer article editorial que marcava les línies mestres de la publicació. Melià va ser un visionari del futur de Mallorca que també es trobà amb una mort prematura.
Ara, amb la llengua pròpia protegida per l'Estatut, s'obria un camp enorme de feina i de desenvolupament personal. Molta gent jove s'aproximà a Diari de Balears. També hi quedaven veterans, com Joan Riera i Joan Fàbregues. Tomeu Picornell assumí Cultura; a Esports agafà les regnes Pep Verger amb el suport de Jordi Calleja iGuillem Bernat. A la redacció de local s'hi incorporaren Antoni Martorell, Sebastià Bennasar, Raphel Pherrer, Ben Vickers, Javier Matesanz, Toni Gomis, Assumpta Bassa,RafelGallego, Pep Bauzà, ToniRiera,AntelmPujol, Margalida Tous i Lina Sastre. Amb el pas dels mesos, hi vingueren importants reforços com Aina Vives, Joan J. Serra, Joana Nicolau, Victòria Campins i Carme Castells, impulsora de la revista cultural L'Espira, entre d'altres. Pocs anys després ho feren Francesca Marí (actual cap de Cultura), Quim Torres, el veterà Joan Pla... fins a arribar a la redacció actual, amb Cristina Polls, Maria Llull, Margalida Ramis, Miquel Ramis, Julián Serrano, Ander Zurimendi; les correctores Joana Matas, Margalida Rosselló, Xesca Maria Pons... i tants d'altres companys que han mantingut fins al darrer moment un servei a la societat mallorquina iniciat, en circumstàncies molt diferents, ara fa tres quarts de segle.
Els 17 anys de dBalears han estat probablement els més intensos. S'ha viscut una realitat política i econòmica molt canviant. Ha conegut de prop els que estimen la nostra llengua i els que la menyspreen. S'han obert portes que consideràvem d'antuvi tancades i se n'han tancat d'altres que pareixien obertes.
Poc després de la sortida de dBalears, el primer de maig de 1996, el president Cristòfol Soler va ser destituït pel seu grup parlamentari. Soler era un defensor de la nostra llengua. Arribà al poder Jaume Matas, que ja no ho era tant, encara que sí que era partidari de mantenir bones relacions amb els mitjans de comunicació. Mentrestant, al Consell, el primer Pacte de Progrés, presidit per Maria Antònia Munar, resistia tots els embats. En paral·lel, aquella legislatura es produí un fet molt important: Francesc Antich guanyà les primàries del PSIB el 1998 pràcticament contra tota esperança. Era l'ala més autonomista del partit. El segment més espanyolista fou derrotat per un grapat de vots. Antich es començà a perfilar con el nou líder de l'esquerra. dBalears seguí aquell procés electoral intern en primera línia i de manera molt propera a Antich. A les eleccions del 1999, l'esquerra arribà per primer cop al poder autonòmic mentre Maria Antònia Munar es mantenia com a presidenta del Consell. El diari havia agafat el vent d'aquell moment històric i tractà d'estar a l'altura dels esdeveniments. Foren temps difícils. A Madrid governava Aznar, i Matas va ser nomenat ministre de Medi Ambient. A Balears el Pacte resistia com podia. I tingué el suport de dBalears amb el gran repte d'aquella legislatura: l'ecotaxa. També amb les diferents moratòries urbanístiques impulsades pel Consell i el Govern i que avui, amb els pisos convertits en actius tòxics, esdevenen profètiques.
Firmes de primera categoria se sumaren a les planes del Diari de Balears des del primer dia, com Blai Bonet, Nadal Batle, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel Àngel Riera, Pere Fullana, Bartomeu Fiol, Teodor Suau, Josep Melià, Miquel Payeras, Ferran Aguiló, Ben Vickers, Miquel Ferrà i Martorell, Joan Marí, Sebastià Bennasar, Àlex Volney, Arnau Company, Antoni Marimon, Rafel Crespí, Carme Llull, Joan Mir, Tomeu Martí, Josep Maria Llauradó,Josep Antoni Mendiola, Miquel Payeras, Biel Florit,Lluís Maicas... El periòdic que feia la volta als seus orígens emergia amb les firmes més brillants de les lletres catalanes i el pensament illenc.
En aquell context d'enfrontaments, el 2003 Matas, amb el suport dels hotelers, tornà a guanyar les eleccions. Però Maria Antònia Munar resistí com a presidenta en el Consell i es convertí en contrapès polític en uns anys frenètics en els quals Matas impulsà una gran política d'obres públiques que encara s'estan pagant. Eren els millors anys del boom econòmic. Mallorca s'omplí de grues. I les tensions augmentaven.
L'11 de març del 2004 tot canvià amb la matança de Madrid. dBalears va ser un dels únics diaris de tot l'Estat que en la portada de l'endemà n'apuntava l'autoria islamista. La resta enroscava el mort a ETA. El 14-M el PSOE de Zapatero arribà al poder a Madrid. A Balears, Antich sortí elegit diputat i el PSIB igualà el PP en nombre de diputats. Antich, que tenia molta contestació interna, es veié refermat i ratificat.
La resta de legislatura fou molt moguda. La brega Matas-Munar assolí nivells èpics. Estava en marxa el Pla Territorial de Mallorca, diferents iniciatives urbanístiques, inclosa la façana marítima, el palau de congressos i Son Espases.
Amb això, a pocs mesos de les eleccions, la Fiscalia Anticorrupció entrà en escena amb el cas Andratx i l'arrest del batle del PP Eugenio Hidalgo. dBalears n'informà al minut des del primer instant. Matas perdé els papers i perdé les eleccions del 2007. Es tornava a formar el Pacte de Progrés.
Però, en paral·lel, arribà la crisi econòmica (sempre les crisis ho determinen tot), que marcà la legislatura, immersa en constants escàndols de corrupció. dBalears va estar en primera línia informant-ne. Alguns, com el cas Palma Arena, foren avançats amb mesos d'antelació, avisant que la Policia investigava els comptes del velòdrom de Palma construït per Matas. Com se sap, aquell escàndol ha tingut repercussió internacional amb la imputació del matrimoni Urdangarin-Borbó. El diari també n'avançà d'altres, com el de Turisme Jove. En el conjunt dels casos hi hagué centenars d'imputats, detinguts, engarjolats i empresonats. Les dues grans figures de les anteriors legislatures, Jaume Matas i Maria Antònia Munar, acabaren condemnades pels tribunals.
El resultat d'aquell cataclisme es diu José Ramón Bauzá. La ciutadania donà una majoria absoluta aclaparadora a un personatge que no estima gaire la llengua pròpia. dBalears ha estat els dos darrers anys en primera línia en defensa de la llengua i del sistema educatiu nostre, que tant ha costat edificar. També tinguérem un paper molt directe en l'èxit de la gran manifestació del 25 de març del 2012. El rotatiu sempre ha combatut els atacs a la llengua i la cultura pròpies i molt pròxim a les persones i col·lectius que en defensen la total normalització.
En conjunt, han estat 17 anys d'una intensitat enorme.
dbalears.cat, en la xarxa
dBalears.cat continuarà viu a la xarxa. Demà prendrà el relleu en paper l'Ara Balears, però l'essència de Diari de Balears no s'esvaeix. dBalears no faltarà a la cita diària amb els lectors a la xarxa. De moment, i fins al 24 de juliol, dBalears mantindrà el seu format actual, tot i que ja es treballa en un redisseny de la web que clourà en un nou producte digital orientat cap a l'anàlisi, l'opinió i la interacció amb els lectors. La seva participació serà cabdal en aquest nou projecte.
El diari posarà especial èmfasi en tots els temes relacionats amb l'educació, la llengua i el medi ambient. Amb el suport editorial del Grup Serra, els periodistes Antoni Agüera i Cristina Polls seran al capdavant en aquesta primera etapa.
60 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Moltes gràcies http://www.youtube.com/watch?v=gXgCvvvgrbc&feature=share
Per tots es traïdors venuts en es Principat que tal dia farà un any Bauza els va tancar es pany Es catalanufos quan estan amargats i no tenen res a què aferrarse solen treure es seu verí i manipulació com sempre. Bye Bye dBalears
Tots aquesta fatxendes que escriuen per aquí abaix encara no se n'ahn adonat que tenim un diari en paper en la nostra llengua, l'Ara, i també dos digitals, el de l'Ara i el dBaleares, a més d'altres webs en català disponibles en qualsevol moment, d'aquí o del Principat. La nostra llengua està reforçada més que mai. La ingnorància d'alguns indocumentats no té límits.
Tots aquesta fatxendes que escriuen per aquí abaix encara no se n'ahn adonat que tenim un diari en paper en la nostra llengua, l'Ara, i també dos digitals, el de l'Ara i el dBaleares, a més d'altres webs en català disponibles en qualsevol moment, d'aquí o del Principat. La nostra llengua està reforçada més que mai. La ingnorància d'alguns indocumentats no té límits.
Bueno bueno, que no se engañe nadie. Esto se cierra por dos motivos: Uno, ya no hay subvenciones, hasta ahora y durante tantos años de UM habían subvencionado el diario un poco, el resto la Generalitat, el grupo Serra poco ponía, simplemente lo mantenía con vida. Dos, esto no lo compraban ni 600 personas o bares al día. La tirada era de 1500. Esta es la cruda realidad de lo que representa el catalanismo en las islas. No lo quiere apenas nadie. Lo mismo ha pasado durante tantos años con el govern y el catalán, aceptando subvenciones a cambio de lo que ahora han conseguido. Es por lo único que votamos al pp, y mira que lo hace mal. En fin, adeu. Esto ha sido todo MENTIRA.
Balears ha guanyat mollt enviant en aquests catalanistes a fer punyetes. Hem guanyat una batalla però no la guerra, a veure si tanca en aquesta terra es diari subvencionat per la Generalitat Catalana ARA. Que no el llegesqui ni sa mara com ha passat amb el BALEARES jeje. ARA ¡fora dáquí! ¡Visca Balears!
Aquí, en mallorquí, en català CATALONIA Cap Amunt Mallorca i Balears.. a ca una puta tot es pancatalanisme BARCO !! a fer punyetes... sa mentira des pastissos catanufos Es catalanisme es mentider, manipulador i calumniador
Estatut d'Autonomia Article 4 La llengua pròpia 1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, [...]
Es nostros germans valencians fà molts d’anys que jà lluiten contra “sa catalanufada”, mós duen molta ventatje, han conseguid que google tengui es cercador en sa seva llengo, ò sigui que els hi hà regonescud que es valençià es una llengo distinta d'es catalá, llògic ¿ Perque no noltros?. - Es catalanufos fan aigo per tot, es balears tenim sufiçients raons per defenssar una llengo propia i una identidat propia.
DITTAMEN 1.- Considerand que desd’es punt de vista de sa Filología, sa nostra llengo baléà té més similituts desinensials y lètsicas emb so Llatí, es Béarnês, es Gascó, es Provensal y s’Occità, qu’emb so sintètic Català. Qu’emb sos primés idiomas mos unêx es fet històric de que, a n’el 799 d.B.J. hey va havê a Baléàs una notabble colonisassió de personas d’aquexos llogs (Vitae Carolus Magnus, Eginhardo, 833; Historia General del reino de Mallorca por sus Cronistas, 1840) que venguéren debud a sa solissitut d’ajuda que féren es governans baléàrics a n’En Carlo Magno (dos añs antes de qu’aquex conquistàs Barcelona a n’ets àrabés) perque lis ajudàs a refuà un mólt possibble desembarc àrabé. Que naturalment emb élls vengué sa séua fórma de xerrà, sa que, essênd també un’evolusió d’es “sermo vulgaris”, se va integrà perfèttament emb so néollatí baléà, sortid llògicament també de s’evolusió d’es “sermo vulgaris” etsistent aquí desde s’añ 123 a.B.J. Qu’es temud desembarc se va produí definitivament a n’el 912 d.B.J., 113 añs después de s’assentament de gascóns, béarnesos y occitans. Qu’a partí de llevonses qui governà Baléàs vàren essê ets àrabés, però que, tal y com sotseía sempre, tant a sa península ibèrica com a n’ets altres llogs a lo llèrg d’es tres estadis de s’Edat Mitja, sa pobblació autòttona continuà emb sas séuas feynas pagesas, continuà emb sas séuas costums y continuà xerrand sa séua llengo romànica ansestral, a sa que, a poc a poc li anaren afagind paraulas de s’àrabé. Evolusió que com se pod veure, ês calcada a s’evolusió llingüística patida a tota sa península ibèrica. Domés qu’es fonémas vocàlics d’ets idiomas que rebéren s’influènsi d’es Provensal primé, y de s’Occità-Gascó-Béarnês después, que varen essê sas llengos de Baléàs y d’es territòris de tota sa Marca Hispànica, ês diferenta a sa d’es resto d’es réynes arabisads. D’aquí qu’es vocabularis d’es conjunt siguin tan parescuds. Y tant més parescuds cuant més mos atrecam a sa decadènsi de s’Impèri Romà. 2.- Considerand qu’ês indudabble que s’Italià, es Gallèg, es Português, es Castellà, es Valencià, es Baléà, s’Aragonês, es Bable, es Lleonês, es Càntabro y es Català, tenim un matex sistema llingüístic hereuad d’es Llatí, ês d’una incultura superlativa o de mólta mala fe, assegurà que Baléà y Català ês lo matex, y que, lo que mos separa d’es català son únicament sas séuas fonèticas. Tots aquéys idiomas estàn estrutturads pe’sas séuas respettivas gramàticas, emb sos séus caràttes morfològics y sintattics qu’elza diferencían. Per consiguient, ês igualment d’una incultura superlativa o de mólta mala fe, escampà o avalà qu’es Baléà ês a n’es Català lo que s’andalús o mejicà son a s’Español. Cuand resulta que s’esctruttura llingüística d’es Baléà (artículs, preposissións, pronoms, conjugacións verbals, etc.) ês diferenta a sa d’es Català. Mentras que s’andalús, es mejicà, es venessolà, etc., y s’Español tenen tots sa matéxa estruttura y lo únic qu’elza diferensía un poquêt ês sa fonètica y un vocabulari particulà. 3.- Considerand un idioma desd’es punt de vista humà, tota considerassió colettiva d’es llenguatje, ja siga d’un idioma mólt estês, ja siga d’un idioma de mínima estensió, té es drêt a n’es màtsim respète. Respète reconegud a sa Declarassió Universal d’es Drêts Llingüístics. Sênd un atentat contr’aquéxos Drêts, imposà a una comunidat, una llengo que no’s sa que secularment xèrra, ni ês sa de sa nassió a sa que pertenêx políticament. 4.- Considerand que sas llengos naturals no las créan es llingüístes ni es Dottós de sas Universidats, ni mólt ménos es polítics. Que sas llengos las fan es pobbles emb s’us que d’éllas fan cada día, créànd paraulas nòvas, afagindn’hí colcunas d’altres idiomas, y déxànd d’empleyarnê d’altras debud a sa pròpi evolusió de sa sossiedat. Es pobble baléà ha créàd sa séua pròpi llengo a lo llarg de sa séua llarga y accidentada històri, y aquéxa llengo ês sa baléà. Que domés sas llengos sintèticas son créàdas per Acadèmis, Universidats o Instituts d’Estudis Llingüístics. Llengos sintèticas, com s’Euskéra attual, que per nessessidats sossiològicas de comunicassió se va créà una llengo nòva a partí d’una mêscla de sas sis o sèt formas d’espresarsê qu’etsistexen dins Bascònia. O com s’Italià, que també surt d’una mêscla d’es Toscà, Florentí y Romà. 5.- Considerand que, desde 1983 fins a día d’avuy tots es dirigens de tots es partits polítics de Baléàs sensa cap estsepsió, han governad durant aquéxos 29 añs totalment d’esquena a n’es Pobble, imposandlí per Lley sa llengo catalana còma pròpi. Qu’es resultads de totas sas encuestas que s’han fet a n’es pobble baléà, demanadlí quina llengo consideravan còma pròpi, sempre han donad còma resultat, que sa séua llengo ês sa mallorquina o baléà: Día 02 de Febré de 1991 (después de vuyt añs d’inmersió llingüística catalana) es “Diario de Mallorca”, pubblicà es resultats d’una encuesta ofissial féta p’es Consêy Insulà de Mallorca, hon es 80% d’ets encuestads refuaren sa llengo catalana còma pròpi. Es días 04, 05 y 06 de Novembre de 1993 (después de dèu añs d’inmersió llingüística catalana) – es diari “Última Hora” va fé un’encuesta donand còma resultat qu’es 100% d’ets encuestads refuava s’enseñansa en Català. P’es Desembre de 1996 (después de 13 añs d’inmersió llingüística catalana) sa pubblicà un’encuesta d’el C.I.S. (“Centro de Investigaciones Sociológicas”) qu’entre altras còsas demanava: “¿cuál es su lengua materna?”. Donand es siguiens resultads: es 47% d’es baléàrics varen di Mallorquí/Baléà, un 11% Català y un 37% Español. Día 06 de Jané de 2005 (después de 22 añs d’inmersió llingüística catalana) se pubblicà un’encuesta en es diari “El Mundo / El Día de Baleares” féta per élls matéxos, hon a sa pregunta: “¿ténen que potencià sas Institucións s’us d’es Mallorquí en ves d’es Català?”: es 70% va di que sí. Per totas aquéxas consideracións, y d’acord emb so patrimòni llingüístic d’es pobble baléà, y emb sa Declaració Universal d’es Drêts Llingüístics, es membres de s’Acadèmi de sa llengo Baléà DITTAMINAM: Que sa llengo pròpi y històrica de Sas Baléàs, ês sa Baléà. Qu’aquesta llengo ês sa vernàcula que se xèrra a sas islas de Formentéra, Eivissa, Menorca y Mallorca. Qu’aquesta va sê coneguda emb sa denominació de “Balearicum eloquium” desde s’època romana fins a n’es sigle XII, y que posterioment va sê enomenada mallorquina fins a n’es sigle XIX, perque sas Baléàs conformavan durant tot’aquéx’època es Réyne de Mallorca. Qu’a s’attualidat, denominadsê aquest antig réyne Comunidat Autònoma de sas Islas Baléàs, ês per lo que recuperam s’històric nom de Baléà per sa llengo de sa comunidad llingüística baléà. Qu’aquesta llengo es única y diferenciada de sas demés llengos néollatinas y romànicas. Que té sa séua espessífica gramàtica y diccionaris desde fa més de sinc sigles. Y PER AXÒ, ADEMÉS, RECOMENAM: Qu’en aquets tems de globalisassió que mos ha tocad viure, devêm de conseguí d’es nòus polítics qu’han sortid, qu’es Pobble déxi d’essê analfabèt de sa séua pròpi llengo, y d’essê innorant de sa séua vertadéra històri. Per axò hêm de conseguí qu’es nostros pròpis polítics comunitaris y nassionals, reconeguin s’etsistènsi de sa llengo baléà, y de sa comunidat llingüística baléàrica, qu’attualment la conforman de moment, es 47% de sa pobblació; d’un total de prop d’un milló d’habitans. Cuand tansols fa 100 años es 90% de sa pobblassió xerrava esclusivament baléà. Que per consiguient déxin d’imposarmós còma llengo pròpi, sa catalana; que no’s més qu’una llengo política dins Sas Baléàs y que mos resulta totalment forastéra, ademés que, emb s’obbligassió d’haverlâ d’estodià es nostros fiys y nets a sas escòlas y instituts, y d’haverlâ d’empleyà obbligatòriment emb sas relassións institussionals, sa nostra forma ansestral d’ordenà el món que mos enrevolta, de comunicarmós emb sos nostros veynads y amigs, de cada día va desaparesquend un poquêt més, essênd sustituída pe’sa fórma catalana apresa durant s’època d’estodiant. De tal fórma que, calculam que d’aquí a 30 añs més, probabblement es mallorquí o baléà heurà desaparescud. Palma de Mallorca 2013.