CNT, cent anys sembrant roses de foc a la terra illenca

Deia el poeta Antonio Machado: "Incert és el futur, però encara ho és més el passat". I és que reconstruir els temps passat, per abordar la història d'un sindicat com la CNT, és complicat. Ja han passat 100 anys d'ençà que centenars d'obrers llibertaris constituïren la CNT. Una trobada a Barcelona. Un octubre de 1910. I els darrers residus de la Setmana Tràgica encara flamejaven.

Aquest era el context en el qual nasqué la CNT, amb una classe obrera impulsada -paradoxalment- per la repressió de l'Exèrcit que tractava d'ofegar-la. A aquesta primera trobada, hi assistiren federacions sindicals de Mallorca, com ara la de Joan Ordines, en representació del sector de la construcció i els picapedrers, que tenia 910 afiliats a l'Illa.

Tal com explica Albert Herranz, membre del grup d'estudis Els Oblidats, "el moviment obrer a Mallorca tendia més al socialisme que no pas als llibertaris". Ara bé, "l'aparició de la CNT féu trontollar aquesta tendència".
L'any 1919, per exemple, veia la llum el periòdic Cultura Obrera, en la que seria la seva segona època (que arribaria a un tiratge de 4.000 exemplars).

Però probablement sigui a Inca on l'anarcosindicalisme arrelà amb més força. No debades, la capital del Raiguer encara és considerada "el bressol de l'anarquisme" a les Illes. Herranz prossegueix: "Cal entendre que Inca era molt distinta de com és ara. Tenia molta indústria. I una prova de la influència que la CNT tenia a Inca és que la UGT no es constituí allà fins al 1936".

Molts d'anys abans, en concret el 1913, Mallorca rebé una visita inesperada. Era la "del noi del sucre", Salvador Seguí, que féu una gira de conferències per distints indrets de Mallorca. Aquesta visita generà més relació amb els anarquistes de Barcelona, que tot i la proximitat geogràfica queia molt lluny en aquells principi de segle.
L'arribada del "noi del sucre" no fou un fet aïllat en la seva relació amb les Illes. "També viatjà a Menorca, on, a més a més, estigué empresonat durant els anys 20 a la la Mola", segons concreta l'estudiós Herranz.

Però un dels anys més convulsos (i interessants per la lluita obrera) arribaria el 1919. I és que un any abans, Miquel Cabotà havia estat assassinat durant els dies de Carnestoltes. Així que en la celebració d'aquestes festes, l'any següent, tornaren els incidents en record la mort de Cabotà, que incendiaren Inca. El 20 de febrer, per exemple, la població famolenca saquejava diversos magatzems d'aliments. "En entrar-hi, hi trobaren quilos i quilos de queviures, però que els empresaris estaven a l'espera per especular-hi més tard". La revolta adquirí tals dimensions que l'Exèrcit ocupava Inca el 24 de febrer. I si bé la situació es calmà en un primer moment, els connats de revolta i saquejos es repeteixen el mes d'abril, quan finalment els principals dirigents obrers (socialistes i llibertaris, indistintament) foren detinguts.

El moviment obrer d'àmbit llibertari, per tant, s'enfortí durant els anys 20 i 30. Fins que el cop d'estat feixista decapità les esquerres a Mallorca, el fosc any 36. Resulta difícil documentar l'activitat de la CNT durant la dictadura (en part per la clandestinitat, en part perquè l'activitat era substancialment menor). Ara bé, la CNT recupera protagonisme els anys 60 (i especialment els 70). L'any 76, per exemple, la CNT es refundada en l'àmbit estatal. No obstant això, un any més tard, els sindicats eren oficialment legalitzats.

Segons Pere J. Garcia Munar, membre del grup Els Oblidats que ha estudiat el període de la Transició, "a Mallorca els llibertaris s'involucraren amb força al moviment ecologista (com ara a la defensa de la Dragonera)". Més tard també s'oposarien a la construcció de l'autopista Palma-Inca. Però cal destacar una lluita laboral en concret: l'hotel Lotus. I és que l'any 1978, la plantilla de l'hotel decideix prescindir del comitè d'empresa i munta una assemblea de treballadors. El 1979 van més lluny: rebutgen el conveni autonòmic per a l'hosteleria i inicien un període de vagues per assolir-ne un de propi de l'empresa.

Aquesta lluita marcaria un camí en l'anomenat sindicalisme combatiu, enfront del "pactisme" que caracteritzarà CCOOi UGT històricament. En aquesta línia arriba l'escissió de la CGT, formada pels membres de la CNT que sí volien presentar-se a les eleccions sindicals, assolir delegats i fins i tot pagar alliberats de l'organització.
Per això els anys 80 foren durs (no tan sols per l'escissió, sinó la despolitització de la societat). Però el moviment llibertari viu la seva particular primavera en la darrera dècada. El fenomen de l'okupació és un bon exemple.
Com deia la historiadora Dolors Marín Silvestre, "les cases ocupes d'ara són els ateneus de principi de segle, s'aferren a la cultura, a l'avantguarda, a una alternativa". Deu ser allà, als ateneus i cases ocupes, on guarden les llavors per sembrar més roses de foc a la terra illenca.