Quan érem clandestins

La cicloestiladora no havia deixat de girar en tota la nit. Aquell paper carbó tacava les mans, però en comparació amb la vietnamita, era la millor impressora que havien tingut. Els pamflets, a la fi, estaven preparats molt abans de l'hora prevista per a la manifestació. Però, i els grisos? Farien la seva visita? És clar que hi aparegueren, perquè no ho havien deixat de fer mai. Cal pensar que les darreries de la dictadura a Mallorca no eren els bells temps que alguns joves d'avui dia idealitzen. "Tot i que la repressió era un poc més relaxada aquí que a la Península, havíem de treballar igualment en la clandestinitat", explica Mateu Morro, històric del PSM i d'Unió de Pagesos. Aleshores, el jove Morro coejava entre les idees nacionalistes i les de l'esquerra comunista.

Per a centenars i centenars de joves de les Illes, la dècada dels 70 va ser una època d'optimisme. "Ens pensàvem que podíem canviar les coses", reconeix Morro. I a la tasca esmentada s'hi dedicaren -i alguns encara ho fan- durant molts d'anys. Els grups opositors al franquisme presentaven un mapa increïblement atomitzat. Perquè en l'època de les ideologies, considerar-se "comunista" no era prou definitori. Les branques hi eren infinites. El Moviment Comunista d'Espanya (MCE), per exemple, arreplegava els militants d'orientació maoista. S'hi ha de destacar l'ara conseller d'Economia del Govern balear, Carles Manera. El dirigent socialista, a més a més, havia visitat El Salvador, d'on asseguren que tornà amb noves influències guevaristes.

Els luxemburguistes -partidaris de Rosa Luxemburg- prenien part de l'Organització de l'Esquerra Comunista (OIC), amb la qual el mateix Morro simpatitzà durant una etapa. "Ara bé, el grup més organitzat i estructurat era el PCE", matisa Sebastià Serra, exdirector de l'Institut d'Estudis Baleàrics. De fet, tots els enquestats coincideixen a assenyalar aquesta formació com la més ben perfilada. La seva carismàtica i desapareguda líder, Francesca Bosch, encara perviu en el record dels seus camarades. Pep Valero, que avui dia ostenta un càrrec a l'Executiu autonòmic, n'era la mà dreta.

Del PCE d'un temps, però, també cal destacar-ne Manolo Cámara, que parla d'aquella època i del present, atès que ell, avui dia, és director general d'Immigració del Govern. "Jo vaig arribar a final de 1972, procedent de Madrid, perquè la Policia havia dictat contra mi una ordre de crida i cerca". Cámara, però, era del "Partit". Es refereix al comunista, perquè llavors, en dir "el Partit", tothom ho entenia. "Un contacte del Partit a Palma em facilità una feina. Després, entre 1974 i 1975, em vaig haver d'exiliar a París", sempre amb passaports falsos. Per això, se n'anà com a Emilio i tornà com a Andrés.

Aquí, a l'Illa, trobà feina als Astilleros Mallorca, però tan sols durà 24 dies abans que l'acomiadassin. A l'empresa, però, això no li resultà gaire positiu: la plantilla anà a la vaga. "La resposta fou tan contundent, que es pensaven que les drassanes eren un feu del PCE -res més lluny de la realitat!-", rememora Cámara. També tenien cèlul·les a Casa Buades, a Indústries Seguí i a Frausa, que aleshores fabricava geleres per a bars i hotels de la creixent indústria turística. De fet, una de les primeres vagues fou la dels treballadors de l'hotel Bellver, a Palma.

Escissió del PCE

El PCE, però, patí una escissió: Bandera Roja. Hi militaren Celestí Alomar, avui delegat de Costes, i el capellà Paco Obrador -que després arribaria a la batlia de Calvià. Aquest darrer coordinà les lluites dels treballadors de l'hostaleria. Sota les sigles Asduth, cambrers, empleats d'hotel i del turisme en general s'agruparen en un sindicat unificat. "Les seves condicions de vida eren infrahumanes", coincideixen a denunciar diversos enquestats.
Antoni Tarabini, actual director del centre d'estudis Gadeso, també engrossí les files de Bandera Roja. I com si es tractàs dels obrers del metall, recorda així el sector de l'hoteleria: "Com que eren treballadors vinguts de la Península, sobretot del sud, arribaven amb idees més radicals. Cal pensar que alguns empresaris negociaven directament amb ells, i no pas amb els del Sindicat Vertical". Es tractava de la branca més combativa dels empleats, idò.

Parlant de Bandera Roja, Tarabini assegura que molts hi entraren "per influència d'alguns soldats catalans que venien per Mallorca". "També era perquè coneixíem figures com Comín i Jordi Solé Tura", explica. Però aquella facció no anà mès enllà. Així, passaren al PCE, d'on Bandera Roja s'havia escindit. Després de certes discrepàncies, "tant ideològiques com organitzatives", Tarabini i alguns amics entraren en el Partit Socialista de les Illes (PSI), punt de trobada de nacionalistes i gent del món liberal. Allà coincidí amb Sebastià Serrà. De fet, ell fou un dels fundadors del PSI. Serra comença a recordar: "L'any 1974, férem unes jornades a Monti-sion, a Porreres. Ens hi reunírem devers 200 persones. S'hi explicava la perspectiva nacional de Mallorca i fèiem un homenatge a Puig Antich -anarquista català i darrer executat per la dictadura-. Al final, la Policia hi intervingué i em possaren una multa de 25.000 pessetes d'aquella època!".

Un any després, celebraren el Primer de Maig a Lluc. "S'hi practicaren moltes detencions -entre altres, la meva-, i ens dugueren a la presó d'Inca", rememora Serra. Mateu Morro també alerta del perill que suposava militar en algun grup d'esquerres: "Tenir compromís era equivalent a posar-se en perill físic". I dedica lloances als qui feren la lluita sota els anys de plom de la dictadura: "Estiguis d'acord o no amb comunistes, anarquistes i nacionalistes, eren persones desinteresades que lluitaven per allò en que creien". L'Obra Cultural Balear ja era una entitat molt activa en defensa de la llengua catalana. També començaven les manifestacions amb el tan corejat eslògan de "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia".

Per febrer de l'any 1976 va tenir lloc, a la plaça d'Espanya de Palma, una de les protestes més nombroses. Serra en comenta que "estiguérem hores voltant pel centre, perquè la Policia donà prou galtades". Llavors, les manifestacions es convocaven d'un dia per l'altre. Fins i tot n'hi havia d'espontànies. Era la clandestinitat. La força pública no tenia miraments, ni tan sols amb l'Església: va ser cèlebre la càrrega policial dins la parròquia de Sant Miquel. Jaume Santandreu, eclesiàstic de base i coordinador de can Gazà, també es trobava pel mig.
De fet, els locals del clergat eren punt de trobada dels opositors al franquisme, tot i que n'hi havia més. Per exemple, la lliberia Tous al carrer de la Unió, on treballava l'escriptor Antoni Serra; i l'antiga llibreria Moll, de l'editor Francesc de Borja Moll, devora el carrer de Monti-sion de Palma.

En qualsevol cas, les històries dels viatges a França són reals. Mateu Morro ho confirma: "Ens havíem de desplaçar al país veí per veure alguns films i comprar llibres interessants". Així, se n'anaven de cap a Perpinyà. Antoni Tarabini, en canvi, recorda les tertúlies al restaurant del polígon industrial de l'IMAP. "Ens hi ajuntàvem un pic a la setmana. Hi eren presents Ramon Esteban i Jeroni Albertí, per exemple", l'anomenat grup Tramuntana, que també enviava articles a la premsa del moment, inclòs el diari Ultima Hora. Quant a l'oci del moment, en canvi, convé parlar del bar Es pou bo, actualment el Ximbomba, que va néixer com una iniciativa de Climent Picornell, Guillem Frontera i altres intel·lectuals de l'època. La taverna, situada al Terreno, era un refugi per als joves antifranquistes dels 70. La fiera mosca també aplegava universitaris de les facultats de la Riera i de Son Malferit.
Aquesta dècada, però, cal recordar-la intrínsecament lligada a l'eclosió del moviment veïnal.

El catalitzador fou l'intent de construir un pàrquing davant la Seu i no al parc de la Mar, l'opció que s'imposà finalment. L'associacionisme arrelava a les barriades, però encara estava per esclatar el debat entre trencament i reforma. A Mallorca, la distinció entre la Plataforma Democràtica -rupturista i comunista- i la Junta -reformadora i moderada- no existí realment. "Confluïren ràpidament en l'Assemblea Democràtica", explica Morro, en un reflex del fet que Mallorca té dinàmiques pròpies. La vaga del 12 de novembre de 1976, certament, fou un dels darrers intents de forçar la ruptura. Va ser una vaga potenciada per les forces a l'esquerra del PSOE però que no va assolir lèxit cercat.

Manolo Cámara era en aquell moment un eminent sindicalista de les incipients Comissions Obreres. Per això l'arrestà la Policia, acusat d'organitzar la vaga del 12-N. "Em tingueren tres dies als calabossos del Govern Civil, on ara és la Delegació, i em posaren una multa de 500.000 pessetes! Això era una xifra astronòmica!". Cámara fou literalment segrestat. Ningú no sabia on era, fins que Ultima Hora titulà en portada: "Dónde está Cámara?" Fou llavors que l'alliberaren. El trencament, tanmateix, no arribà mai. El PSI evolucionà cap a l'actual PSM. Els partidaris de Tierno Galván passaren a engrossir les files del PSOE. Desaparegueren l'ORT, l'OIC i l'MCE igairebé les ideologies.