Mallorca de Champions (3-0)

Molt poca gent dubta que a la Primera Divisió hi ha una fractura qualitativa entre els tres conjunts "grans", que encapçalen la classificació, i la resta d'equips. Avui dia, idò, qui marca aquesta fractura és el Mallorca. O dit d'una altra manera, el conjunt vermell és quart a la classificació i, per tant, encapçala la Lliga dels "mortals" . Ahir, en un estadi de Son Moix mig buit, el conjunt dirigit per Gregorio Manzano esclafà, com si fos un conjunt galàctic més, un extremadament vulgar Valladolid i ja ha assolit el millor començament de campionat des que és a Primera. A diferència de l'anterior compromís a Sevilla, Manzano alineà l'onze de gala que, home per home, és infinitament superior al conjunt castellà. Aouate, sorprenentment recuperat, va assumir la responsabilitat sota els pals, quatre homes en defensa, amb una parella de centrals que es consolida més de cada partit: Ramis i Nunes, un centre del camp sòlid, amb un Borja molt inspirat i una parella d'atacants molt incisiva, per bé que en el cas de Víctor és poc encertada davant porta.

Els de José Luis Mendilibar vagarejaren per damunt la gespa de Son Moix sense esma, exhibint-hi un nivell futbolístic impropi de la suposada màxima categoria en la qual milita. El matx començà amb domini clar i absolut del conjunt local que, de fet, en la seva primera aproximació aconseguí el gol inicial. Era el minut 3 quan Julio Àlvarez tragué una falta, penjà la pilota damunt l'àrea del Valladolid, la defensa rival va rebutjar defectuosament dues vegades seguides la pilota de manera que aquesta acabà als peus de Nunes, que aprofità per afusellar Jacobo. Durant la primera mitja hora, el Mallorca tingué el control de l'esfèrica, dominà, però tampoc no sabé concretar-ho en gols. Casadesús, Tuni i Aduriz disposaren d'ocasions que no concretaren. La més clara la tingué l'algaidí, que en el minut 25 envià la pilota a la graderia tot i que es trobava totsol davant Jacobo.

El darrer quart de la primera meitat i els primers minuts de la segona el Valladolid aconseguí imposar el seu no-futbol i el partit caigué en una espècie de depressió que convidava a fer una becada. El Mallorca sabé reaccionar i refer-se de la baixada de tensió i posà rumb cap a la victòria. Disposà de tres bones ocasions, una d'elles en el minut 53 amb una gran rematada d'Aduriz que el porter envià a córner. Precisament a la sortida del córner arribà una altra bona ocasió de Víctor, que resolgué malament amb el cap. La tercera va ser al minut 68, també en un córner, que rematà Mario i que rebutjà Jacobo. La ressolució del matx arribà, paradoxalment, en dos contracops. Durant el minut 69, Mario Suàrez interceptà una passada del migcamp castellà i la reconvertí en una excel·lent assistència a Aduriz. El basc encarà amb la pilota controlada el porter rival. Quan aquest sortí de sota l'arc col·locà la pilota ajustada al pal dret de la porteria. Era el segon gol mallorquinista i la confirmació que els tres punts quedarien a casa.

En una jugada molt similar, ara amb Víctor d'assistent i Borja Valero de matador, en el minut 72, el Mallorca aconseguia el tercer gol. El Valladolid era una jugueta en mans d'un Mallorca que, durant els darrers minuts del partit, fins i tot, semblà que es divertia jugant a futbol. Els de Mendilibar disposaren d'una única ocasió i veient com la malbarataren, és senzill explicar perquè sortiren golejats de Son Moix i no resulta gens aventurat afirmar que si mantenen el nivell exhibit ahir, patiran per continuar a Primera. De la seva banda, el Mallorca tampoc va fer cap ou de dos vermells, es va limitar a fer valer la seva superioritat tècnica i a aprofitar els regals del rival.
Sigui com sigui, el RCD Mallorca ha guanyat els tres partits a casa, ha fet el millor principi a la Primera Divisió i és a zona de Champions.