Una victòria per alenar tranquils

El Mallorca aconseguí la seva primera victòria de la temporada i sumà tres importants punts. Jurado marcà el primer gol en culminar una esplèndida jugada individual i Webó tancà el marcador amb un gol de cap a la sortida d’un córner. Ah! I, sobretot, Vicenç Grande presencià el matx des de la llotja de l’Estadi. Aquesta és la història del partit a Son Moix entre el Mallorca i el Numància. Això és tot el que donà de si la victòria número cent de Gregorio Manzano a la Primera Divisió.

Mallorca i Numància firmaren un enfrontament indigne de la categoria que ostenten els dos clubs. Excepció feta de qualque jugada aïllada, el partit era més propi de ser jugat al pati d’una escola que a un estadi de Primera Divisió. Un estadi, per cert, que no arribà ni a mitja entrada.

El plantejament inicial d’ambdós entrenadors era molt similar. Quatre homes en defensa, quatre al mig camp, situats en forma de rombe i dos homes en punta. Sergio Kresic el va mantenir fins als darrers minuts, mentre que Manzano just després de marcar el segon gol substituí Callejón per Cleber Santana i situà un doble pivot amb l’objectiu de reforçar el perfil defensiu del conjunt que dirigeix.

El partit començà amb un dominir clar i a qualque moment aclaparador del Mallorca, per bé que sense crear ocasions clares. De fet, a la primera oportunitat clara, al minut 11, el Mallorca s’avançà amb un extraordinari gol de Jurado. El jove migcampista aconseguí l’esfèrica a la línia de tres quarts i avançà fins l’àrea petita del conjunt sorià aprofitant la passivitat dels defenses rivals, allà driblà el porter rival i marcà.

A partir del primer gol mallorquinista, el partit baixà d’intensitat, els de Manzano eren clarament superiors i els de Kresic no reaccionaven. El Numància no s’apropà a la porteria de Moyà fins transcorreguda la primera mitja hora de partit. Perill, pròpiament, no en va provocar en tota la primera meitat.

Sentència mallorquinista

La segona meitat començà calcada de la primera però es resolgué encara més aviat. Als cinc minuts de la segona part, Juan Arango tragué un córner, Pierre Webó rematà de cap amb força i Juan Pablo no tan sols no encertà a rebutjar la pilota, sinó que va fer la sensació que acabava d’empènyer la pilota cap a dins la porteria.

A partir d’aquí, l’esquadra mallorquinista, que en cap moment havia transmès la sensació de jugar al cent per cent, es relaxà, es replegà per provocar que el rival deixàs més espais i es dedicà a especular amb la pilota, cosa que li reportà qualque xiulada per part de la seva afició.

De la seva banda, el Numància, que no s’assemblava en res a l’equip que havia plantat cara al Reial Madird i havia derrotat el Barcelona, reaccionava tímidament. Tant tímidament que en cap moment posà en perill el marcador. L’ocasió més clara del conjunt sorià va ser al minut 63, quan Barquero estavellà la pilota al pal.

La darrera fase del matx va ser de domini visitant, però el joc desplegat per ambdós conjunts era de tant baixa qualitat que costava recordar que estàvem presenciant un partit de la Primera Divisió.

La mediocritat s’havia apoderat del terreny de joc i a una errada dels sorians la succeïa una nova errada mallorquinista.

Quan la pilota era a les botes d’un futbolista visitant es produïa una jugada d’atac amb tant poca convicció que, fins i tot una línia defensiva amb tan poca concentració com la que mostrava la mallorquinista era capaç de desbaratar-la.

Quan la pilota era als peus dels mallorquinistes avançava lentíssima, en un altre esport els àrbitres haurien assenyalat passivitat. Migcampisme sense idees, sense ambició i, això sí, amb la seguretat de tenir fermats els tres punts.

L’àrbitre, Mateu Lahoz, que va estar a to amb el partit, només començà a mostrat targetes als darrers minuts, quan Trejo protagonitzà una entrada absolutament innecessària sobre Del Pino.

En definitiva, un partit per oblidar, horrorós, avorrit i on el millor de tot va ser que el Mallorca assolí la seva primera victòria que li permet alenar una mica més tranquil.