“Els sentiments de culpa i pecat marcaren la nostra infantesa”

Per què heu optat per escriure un llibre com Temps d'innocència?

M'agrada molt variar de temàtiques. A més, fa vuit mesos va néixer la meva primera néta, Marina, i vaig pensar que li podria agradar conèixer un tros de la vida de la padrina.

Com es novel·len uns records tan complicats d'organitzar com són els de la primera infantesa?

Primer et vénen a la ment en forma de flaixos, i després els intentes organitzar. És com tenir una senalla plena de cireres i anar traient-ne una darrere de l'altra.

Us heu trobat amb records inesperats?

És clar. He recordat coses com el fred que feia a Mallorca a l'hivern. En la part dolenta hi són els sentiments de culpa i pecat. La religió i franquisme marcaren la nostra infantesa, que hauria pogut ser feliç sense tot això. La por de l'infern, la pitjor de totes, s'afegia a les altres pròpies de la infantesa, com la por de la foscor.

Com era i què queda d'aquella nina en la dona d'avui?

Era una nina com a mínim observadora, sobretot perquè no teníem televisió. Potser la memòria dels infants ara ja no és tan nítida perquè s'han multiplicat les seves possibilitats de dispersió. Ara queden bàsicament els records. Per això tenia ganes de fer-la viure una mica.

Com era la Mallorca d'aquells temps?

Era una illa amb un paisatge meravellós, sense les construccions espantoses del present. No sé si els desastres que s'han fet es podran arreglar, però esper que almanco no se'n facin més. En el llibre escric sobre un paradís perdut que no tornarà, ple d'olors, d'arbres, sensacions i oficis desapareguts.

També heu fet un esforç molt gran per reflectir el mallorquí d'aquells temps...

He intentat recuperar-lo tant com m'ha estat possible, perquè s'han perdut moltes paraules i expressions al llarg del temps.

Quins factors han influït en aquesta pèrdua?

La televisió n'ha estat un de molt important. Ha empobrit molt el ventall del llenguatge, especialment en català.

Us ha servit el viatge als records més íntims com a refugi de l'actual situació?

Per suposat que sí. Quan tornes a la intimitat és com quan tornes a casa teva després d'un dia dur. Jo sempre he estat molt pudorosa amb la privacitat, perquè consider que conservar-la és un luxe. Però si escrius un llibre de memòries no pots eludir allò privat.

Com era la vostra família?

He d'agrair que fos una mica estranya, perquè va donar lloc a la nina amb molta imaginació que vaig ser. Si hagués estat un entorn familiar menys senzill, de segur que tot hauria estat molt menys interessant.

Es preocuparen en veure que tardàveu més que els altres infants a aprendre a llegir?

Moltíssim! Va ser una mena de trauma. Vaig aprendre a llegir a set anys, quan els altres infants ho feien molt abans. La Sonatina de Rubén Darío fou un text decisiu en les meves ganes d'aprendre-n.

Heu dit que ja vàreu conèixer la crisi quan éreu petita. Com eren les condicions econòmiques de llavors?

Sempre dic que ja sé el que és la crisi. Vaig néixer l'any 1948, una època d'absoluta penúria econòmica. Els doblers estaven molt presents en la nostra vida, i en tot moment pensàvem a no fer cap despesa innecessària.

Què opina la vostra mare de la novel·la?

Encara no l'ha llegida. La hi donaré d'aquí a uns dies a Palma. El que sempre em diu és que Montserrat Roig sí que li agradava molt.

Vós mateixa heu traduït Temps d'innocència al castellà. Ha estat gaire complicat?

Moltíssim, ha estat un maldecap. Hi ha paraules i expressions mallorquines de l'època que són molt difícils de reflectir en una altra llengua.