La nit dels premis del teatre serví per reclamar la supervivència de la cultura. | Ferran Aguiló - J. Torres.

TW
11

Una corona de flors amb l'emblema Teatre, els actors no t'oblidam presidí ahir el ‘funeral' dels premis Escènica. Era la simbologia d'una gala marcada per la reivindicació dels actors, directors i autors que han vist com el sector patia les conseqüències de les retallades de l'Administració. "No mateu la cultura" era la premissa acordada per l'Associació d'Actors i Actrius. I és que el món de les arts escèniques exigeix no només la supervivència del seu sector, sinó de totes aquelles disciplines culturals que també han sofert les tisorades. "No tenim cap motiu per fer festa, però sí per reconèixer la feina ben feta dels professionals", apuntava just en començar Antoni Gomila, presentador de la gala juntament amb Lina Mira.

Enguany no hi hagué photocall, i és que la festa es convertí en un funeral reivindicatiu. Més d'un centenar d'actors i actrius es presentaren al teatre Principal -seu de la gala- en processó i vestits de dol rigorós. Era l'escenificació del que serien els Escèniques 2011. "Aquest funeral d'avui no m'agrada. Irremeiables polítics, no mateu la cultura. Visca el teatre!", apuntava també Imma Villalonga en presentar el premi al millor vestuari. Aquestes paraules es repetiren a tort i a dret durant l'hora i mitja que durà l'acte de lliurament dels 15 guardons. A més, tots portaven a la solapa un llacet groc, just el color que du mala sort damunt l'escenari. "Ja tenim tan poques coses a perdre, que ens atrevim amb tot, amb el color groc inclòs", apuntava Carles Molinet.

L'entrega de premis se succeí, doncs, en el decurs d'una llarga lletania de protestes i reivindicacions que també clamaren per la llengua catalana, amb la camiseta de Joan Miquel Artigues. Tot això davant uns representants polítics encapçalats pel vicepresident del Consell, Joan Rotger, i la gerent del Prinicipal, Margalida Moner, que no feren gaires mamballetes. Ja al hall del Principal es pogueren veure en un racó de l'entrada, mentre els actors, autors, directors i convidats accedien a l'espai entre salutacions i clams de dol. Per a ells també foren les paraules del director Pere Fullana, que a l'hora de recollir el premi a la millor dramatúrgia per La rara anatomia dels centaures recordà "la poca vergonya d'alguns", perquè "no destrossin l'esperança que tenim molts per construir un país de bon de veres".

Ara bé, la gala dels Escènica també és una cita ja cabdal -la segona- per reconèixer la feina de tot aquest sector, ara en "crisi" profunda. Pel que fa al llistat de reconeixements, l'espectacle de dansa Malasombra fou el guanyador de la nit, ja que s'emportà quatre dels quinze guardons. Era la primera vegada que la dansa competia pels premis Escènica i féu un bon paper. L'obra de la companyia Au Ments i La mano ajena s'endugué els reconeixements a millor espectacle de dansa, millor intèrpret femenina de dansa (Catalina Carrasco), millor escenografia (Max, Andreu Cruz i Tomeu Gomila) i millor il·luminació (Manu Martínez).

Per la seva banda, Algú que miri per mi va ser reconeguda com a millor espectacle teatral, millor direcció (Álex Tejedor) i millor actor (Rodo Gener). Precisament Gener fou un dels actors que s'havia mudat de negre amb motiu de la protesta. La resta de guardons foren molt repartits. La Marató (La Impaciència) s'endugué els reconeixements al millor text original (per a Salvador Oliva) i a millor actriu (Carme Serna), mentre que La rara anatomia dels centaures, d'Iguana Teatre, es va emportar els premis a millor dramatúrgia (Pere Fullana) i millor música (Miquel Aguiló).

Tampoc no hi faltaren les mencions honorífiques, que foren igualment reivindicatives. Els guardons d'honor foren per a Iguana Teatre, Estudi Zero i Diabéticas Aceleradas, que complien 25 anys de trajectòria; Pedro Cañestro, d'Eivissa; el teatre Principal de Maó, amb 180 anys d'història, i un a títol pòstum al dramaturg Alexandre Ballester. Fou una clara mostra que el sector mateix valora el treball dels altres quan les institucions no ho demostren així: el "no mateu de la cultura" en format de guardons.