L'altra cara dels relats

La traducció dels grans o petits autors literaris ha estat, i encara és, una de les fites importants per al saber de qualsevol societat. Per contra, els professionals que la duen a terme, els que s'asseuen davant el text per plasmar-lo en una altra llengua, són encara uns grans desconeguts. Podríem dir que són, seguint el concepte de Bartomeu Fiol, la parenta pobra de la parenta pobra.

I com qualsevol acció per preservar o reconèixer, també té el seu dia internacional. En el cas dels traductors era ahir, 30 de setembre, dia de Sant Jeroni, patró dels professionals per haver traduït la Bíblia. Tot i que fa vint anys que se celebra l'efemèride de manera oficial, per a molts la data passà un poc desapercebuda. La llibreria Àgora de Palma ho celebrà no amb texts, sinó amb paraules, les dels mateixos traductors que treballen a l'Illa. Hi participaren Marta Ferré i Antoni Picornell (traductors del portuguès al català); Nicole d'Auberville (anglès/castellà); Albert Herranz (suec/català); Maria Rosa Llabrés (grec/català); Lluís Servera (italià/català) i Brunhild Herzoc (francès i castellà/alemany). Set mirades particulars d'una professió de la qual només una, Nicole d'Auberville, pot viure en exclusiva. "Parlam del traductor professional i del traductor literari, aquest darrer, de normal, empra una part petita de la seva vida professional a això", comentava Ferré.

Sobre el fet de ser reconeguts o no dins el món literari, les versions dels convidats a Àgora són bastant unànimes. "Tenim la síndrome d'Estocolm", bromejà Picornell, també referint-se al tracte amb les editorials. "El traductor ja sap que només el citaran quan hi ha un error en el text", afegeix ara sí de manera més seriosa. Un punt en el qual la majoria està d'acord, tot i que d'Auberville matisa encara més. La traductora reconeix que el tracte que es fa dels traductors a l'Estat espanyol és bastant dolent, si el comparam "amb França, on hi ha la tradició de donar-los crèdit".

Tot i això, Albert Herranz apunta que el fet que el català, en ser una llengua petita, és també una llengua més cuidada, com també passa amb el suec. "Per contra, el món anglosaxó tradueix ben poc", afegeix. Així doncs, la situació del català com a llengua de traducció o per traduir també es pregunta obligada. Marta Ferré recorda que, arran de la Fira de Frankfurt, les traduccions de la nostra llengua a altres idiomes han fet un salt quantitatiu, "cosa que no ha passat del català al castellà", matisa d'Auberville. Si volem xifres, ens les dóna Albert Herranz: "Segons la Unesco, el català és la 20a llengua de traducció", assegura, unes dades que cal tenir en compte, no només pel que fa a les possibilitats de la literatura en si mateixa, sinó també per la projecció exterior que s'hi vulgui donar.

Davant aquesta premissa, Lluís Servera reflexiona en positiu en dir que la traducció és "fonamental", però que la "selecció de les obres per traduir és, de per si, una tasca difícil, ja que pot tenir una influència dins la pròpia literatura". La societat d'un indret es formarà a través d'allò que llegeixi, i això dependrà dels texts literaris que també els puguin arribar a les mans.

Visions i revisions

Tot i els emperons que puguin trobar a l'hora de parlar d'economia o de tracte amb les editorials, els traductors reconeixen que la seva feina "és una manera profunda de llegir", perquè "enriqueixen la teva cultura, no amb allò que diu, sinó com ho diu", apuntà Nicole d'Auberville. Picornell va encara un poc més enllà en afegir que "un traductor és un lector privilegiat que, a més de llegir en profunditat, té la possibilitat de 'tocar' el text". Aquesta cura serà la que percerbrà el lector en agafar el llibre, encara que no es fixi que, als crèdits, en lletra més aviat petita, hi ha el nom d'algú que ha possibilitat que hom trobi aquella història en la seva llengua.