L'obra de Joan Peiró torna a la palestra

El cooperativisme, l'anarquisme i el moviment obrer han estat les curolles de Miquel Garau, un historiador mallorquí instal·lat a Barcelona que ara acaba de publicar un ampli estudi sobre l'anarcosindicalista català Joan Peiró i Belis (1887-1942). Cossetània Edicions li encarregà la tasca d'endinsar-se en el treball de Peiró, que ell ja havia analitzat anteriorment, que ha editat ara dins la col·lecció Cooperativistes catalans sota el títol Joan Peiró i Belis.

La tasca de Garau s'inicià amb l'estudi sobre la cooperativa de Cristalleries de Mataró durant els anys vint i trenta, que, irremeiablement, el portà a endinsar-se en la tasca d'aquest anarquista particular. En deim particular, perquè Joan Peiró patí els atemptats "dels pistolers de la patronal", com recorda l'historiador mallorquí, però també fou criticat per alguns corrents de l'anarquisme més radical. "No cercava una transformació radical, sinó que fou un teòric a partir de la realitat i feia de cooperativista quotidià amb un ideal anarcosindicalista", remarca l'autor del llibre.

Joan Peiró començà a militar a la CNT des de ben jove i, ben prest, destacà com a organitador de la Federació nacional del vidre. Tant és així, que l'any 1917 aconseguí la jornada de vuit hores per als vidriers. Aquestes reivindicacions, tal vegada avui menys valorades, tenen un paper molt destacat quan ens referim als reclams d'un Peiró que hagué d'aprendre a llegir i a esciure de manera autodidacta, però que, amb el pas dels anys, arribà a ser ministre d'Indústria del Govern de Largo Caballero (del novembre de 1936 al maig de 1937). "Durant la contesa, va destacar com a veu crítica dels robatoris i assassinats que es produïen des del mateix bàndol republicà, molts dels quals foren comesos pels seus companys anarcosindicalistes", explica l'historiador, qui també parla de les crítiques que rebé quan als anys trenta "el president Macià visità la fàbrica on treballava" i no rebé el suport dels seus companys ideològics.

"Ell deia, davant de tot, que era un treballador", apunta Garau. Peiró "demostrà que podia fer feina amb altres corrents, com el cas de Mataró amb Esquerra". Aquelles 'gestes' podrien ser assimilades a la realitat social i política d'avui. "Hem de recordar que ells també es trobaren davant una crisi social -assenyala el mallorquí- i, davant això, optà per la vida cooperativista amb una solució local. Es pot aprendre molt d'aquesta gent", afegeix.
Ara bé, una de les tasques destacades de Peiró, i tal vegada menys coneguda, fou el seu treball en la cooperativa de Cristalleries de Mataró, que aglutinà un grup d'uns 50 vidriers. A partir d'aquí, "engegà una vertadera obra social i cultural", indica l'autor del llibre. Tant és així, que creà un centre d'estudis socials i una escola per a infants a Mataró. Aquesta tasca fou reconeguda no només pels partidaris de la seva ideologia, sinó també pels seus captors. I és que, com succeí a tants altres intel·lectuals en aquells anys, la vida de Joan Peiró acabà a l'exili francès, fugint de la guerra, fins que fou capturat per la Gestapo i lliurat a les tropes franquistes.

Tanmateix, la història de contradiccions no acaba aquí, ja que, com diu l'autor, fins i tot la Falange espanyol li féu oferiments d'ocupar altres càrrecs a canvi de la seva vida, "necessitat com estava el sindicat vertical de líders carismàtics", subratlla. Això no obstant, Peiró no cedí al final i fou portat a la barra i jutjat per haver estat ministre durant la República, tot i que més de trenta testimonis propers al règim declararen a favor de l'anarcosindicalista. El jutge militar dictà sentència i ho deixà clar: "Efectivament, a aquest home jo li aixec una estàtua a la plaça del cabdill per tot el bé que ha fet per a la nostra gent, i després l'afusell per haver estar ministre de la Repúbica". Efectivament, el 24 de juliol de 1942 va ser assassinat a Paterna. La seva memòria i el seu treball són ara un poc més al nostre abast.