“La formació que reben els traductors és la d'intèrprets”

Maria Bohigas (París, 1969), néta de l'escriptor i editor Joan Sales, agafà les regnes de Club Editor ara fa sis anys. La seva experiència al capdavant d'aquesta editorial històrica deixa en evidència les llums i les ombres d'una tasca apassionant i moltes vegades contradictòria. Traduir avui al català, el divorci entre la literatura pròpia i la literatura estrangera és el títol de la conferència que Maria Bohigas oferí ahir a la Riera dins el cicle La visita dels traductors, organitzat pel PEN Català, la llibreria Àgora i la UIB.

Com està avui en dia el panorama de la traducció literària al català?
De manera general, observant el sistema, ens trobam que els traductors d'avui tenen un gran avantatge en relació amb els de generacions anteriors, i és que saben idiomes que abans eren inaccessibles. El problema és que se'ls forma completament d'esquena a la literatura, especialment la literatura en la llengua a la qual tradueixen: la catalana. La formació que reben els traductors és la d'intèrprets i no tenen ni idea del que és escriure. Malgrat tot, la qualitat general de les traduccions en català no és inferior a la qualitat de les traduccions en castellà.

Això és des de l'àmbit dels traductors. I des dels lectors?
Ho veig igual que fa anys. Hi ha una part molt important del lectorat català que s'ha avesat a comprar llibres en castellà. El més complicat és que el públic català tingui ganes de llegir en la seva llengua materna obres que no són autòctones. Hi ha un agreujant, potser circumstancial, que és que ha arribat una crisi que fa que el públic lector, que a priori podíem pensar que no era el que estava directament sotmès a la crisi, sí que se n'ha vist afectat. Naturalment, el lector estalvia en coses que no són absolutament indispensables. Això no vol dir que deixin de llegir, però, en lloc de comprar quatre llibres, només n'adquireixen un.

Observant la política de les editorials que tenen molta més potència que la meva, es pot veure que la traducció d'autors no evidents pràcticament ha desaparegut. Aquells que ofereixen coses realment singulars són editors que tenen una estructura molt petita, i fins i tot n'hi ha que no viuen de l'editorial. Si vols ser un editor en català professional, has de viure d'un producte local. En general, el públic català llegeix en català les coses que tenen alguna cosa a veure directament amb el seu entorn. Aquest 'directament' pot incorporar determinades figures internacionals, però poques. Però crec que tal vegada aquest sigui un mal endèmic i no només del moment present.

Què demanau a una traducció?
Les versions catalanes solen fer una cosa, i aquí rau la gràcia de la desgràcia, que en castellà no es dóna tan freqüentment perquè el castellà és una llengua segura, que no té excessius problemes pel que fa a la pròpia legitimitat: els traductors bons en català no es preocupen de la fidelitat (que no serveix per a res), sinó de quina relació té aquell escriptor amb la seva llengua i amb la seva literatura. Esper dels traductors aquesta capacitat no tan sols de contenir l'obra original en el que diu, sinó també en la seva intenció, que té molt a veure amb la tradició dins la qual s'inscriu. Per fer això, cal haver llegit molt. Fins a quin punt un escriptor acata i transgredeix la pròpia tradició? Una bona traducció és aquella que no és infidel a una certa intenció de l'escriptor com a artista.

Quin balanç feis de la vostra tasca durant aquests sis anys?
És apassionant. Editar és un ofici que et permet veure els fenòmens ideològics subterranis.