“Ara és quan notam el ressò de la cultura catalana a Frankfurt”

És titllat com a "jove promesa de la narrativa catalana", però Jordi Puntí (Manlleu, 1967) puntualitza aquesta expressió: als 42 anys un "ja no és tan jove", i que amb quatre obres publicades això de "promesa" no li escau. Vaja, que la feina és el que compta. Puntí parla sense floritures ni embuts i així també ho ha demostrat en el darrer llibre de relats, Els castellans. Ahir aterrà a Palma amb la maleta de la traducció sota el braç, convidat per la UIB per parlar de Les virtuds i els defectes de l'autotradució, una xerrada que tampoc passà per alt l'èxit de la seva primera novel·la, Maletes perdudes (amb vuit traduccions), ni el darrer reconeixement amb el premi Lletra d'Or.

Com s'encara un a l'autotraducció?
Cal tenir en compte que el meu inici en el món literari fou com a traductor. Després de publicar Pell d'armadillo em proposaren treure'l en castellà i que jo el traduís. Hi vaig dir que sí molt a la lleugera i després em vaig trobar amb el problema. Quan tu ets un traductor tens un respecte per l'autor, només treballes a partir d'un text que ja existeix i ets un creador amb la teva llengua. Quan et tradueixes a tu mateix aquesta barrera es trenca i has de decidir, a cada frase i a cada paraula, si tu ets l'autor o el traductor. Tens de cop la possibilitat de reescriure en una altra llengua.

Però no és el mateix traduir que reescriure?
Per això et confrontes amb tu mateix, perquè allò que pot sonar bé en català en castellà no hi sona. Són detalls que et provoquen dubtes existencials de si trair-te o no. Traduir-te vol dir mirar-te al mirall.

Ara veis les traduccions des d'una altra perspectiva?
Potser ara he tornat més literari, abans era molt més literal i ara crec que ha de ser una negociació.

Maletes perdudes es tradueix a vuit llengües, tot un èxit. Com veis la salut de la traducció de la literatura catalana?
Hi ha una passa important: passar al castellà. Encara que diguin que no, molts editors estrangers sols llegeixen el castellà. Per mi, la literatura és sempre un combat contra el temps, contra l'oblit, i cada traducció és com una vida extra que dónes a la història. Cada vegada que m'arriba una traducció la veig com una vida extra que també em comportarà més lectors i que donaran nova vida al relat.

Creis que exportam bé?
Ara notam el ressò de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt del 2007. Els dos primers anys no se'n podia fer gaire cas, però ara veim la feina feta com, per exemple, la de Carles Torné al Llull.

I a l'inrevés, traduïm prou en català?
És molt difícil perquè els autors que la gent vol llegir estan o bé controlats pels editors castellans o l'entrada d'una editorial catalana provoca que se n'hagi de pujar molt el pagament. Traduir autors que són bons però no són best-sellers és molt difícil. Així i tot, tenim uns quants editors independents que s'hi arrisquen. La solució és que els editors petits s'espavilin i que publiquin els autors que seran coneguts demà, no els que ho són avui.

L'atra cara de la moneda és la de l'ofici de traductor, molt devaluat...
Se'ls hauria de fer un monument. Estan maltractats per tothom, pels editors perquè els paguen malament i, a més, el terminis són molt curts. A tot això, cal afegir-hi que són gairebé herois de la llengua. La qualitat literària del català dels traductors és de primeríssim nivell. Un escriptor que vulgui aprendre català literari ha de llegir traduccions.

No tenim, doncs, res a envejar?
Estam millor que molts. Com que la nostra és una batalla perduda, sembla que no ho facin pels diners, sinó per autèntica vocació.