“La literatura catalana és una literatura normal, allò que no és normal és el país”

La seva primera novel·la provocà un dalt a baix al panorama literari. Per desgràcia no estam gaire acostumats que una novel·la en català vengui més de cent mil exemplars i sigui traduïda a 37 llengües. Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és el creador dels coneguts granotots de La pell freda i dels tècnons de Pandora del Congo, uns éssers que han captivat o atemorit l'imaginari de milers de lectors, a més de fer-nos reflexionar sobre societats reals i fantàstiques. I és que Sánchez Piñol sembla que no es conforma amb la primera capa d'aquestes pells foranes, sinó que furga per anar més enllà. Ho fa tant en el camp de l'antropologia com en el de les lletres. Ahir participà a Palma en el cicle sota el títol "Escriptures estoiques".

Amb un títol com aquest, voleu dir que és "estoic" ser escriptor?
Aquesta és una excusa de parlar de l'estat de la literatura actual. En el meu cas, com a escriptor, no em queixaré: m'han traduït a 37 idiomes, en faran una pel·lícula i una musical a Broadway. Que he d'anar a queixar-me? Em poso a plorar?

Creis, però, que en literatura catalana es plora massa?
Es plora una mica; si no ploressin tant, aniria millor. Però això és una reflexió que no tinc dret a exportar a altra gent. Els escriptors dels Estats Units també tenen problemes. És molt difícil viure de l'escriptura, però també és difícil fer-se futbolista. Qui comença a escriure, en català o en xinès, sap on es fica. És molt difícil viure'n. A mi m'ha anat bé potser perquè no tenia al cap viure'n. Feia allò que m'agradava i punt.

I l'estat de la literatura en català creis que és bo?
Som una literatura normal, allò que no és normal és el país. És una literatura d'una vitalitat increïble. Però, en lloc d'estar-ne orgullosos, ens planyem que aquesta sigui la situació.

És cert que existim. Però amb quin tipus de literatura bregam?
Crec que és perfectament comparable a qualsevol altre país. Hi ha una literatura de qualitat i una altra de consum de masses. Passa a tot arreu. Està bé que tinguem un star system d'autors en català, el problema seria que no el tinguéssim. Això ens equipara a qualsevol altra literatura. En última instància, hem de tenir en compte que les editorials són empreses i viuen de vendre llibres. Si no venguessin llibres, sí que seria una literatura completament artificial i subvencionada.

Us condicionen massa les editorials o les vendes?
A mi no. El debat de fons és que al format llibre incideixen dos factors antitètics: el llibre com a producció de consum i el libre com a article de cultura. Això és incompatible. La cultura és una indústria, és així des de l'època de Miquel Àngel que feia treballs per encàrrec, com per exemple la Capella Sixtina.

Voleu dir que volem ser massa elitistes?
Els sistemes literaris són sistemes de poder i, dins, hi ha discursos dominants. Avui dia el discurs dominant reivindica la literatura elistista per així tenir bons llibres i bons lectors. Però aquest discurs és una mica incoherent perquè, si vols tenir una literatura molt elitista, després no et queixis que no et llegeixen.

A la vostra escriptura, quin paper hi juga l'antropologia?
L'antropologia m'ha donat un plus. La immensa majoria d'autors vénen de la filologia i crec que això els condiciona molt en la forma. L'antropologia té un vessant molt abocat a la narrativa.
És recurrent que l'alter ego de l'escriptor aparegui en els protagonistes literaris. En el vostre cas, són monstres?
En el meu cas ho nego completament. Tots els meus personatges són monstres i psicòpates (...) estaria arreglat! Justament, l'antropologia m'hi ha influït. L'antropologia t'ensenya a conèixer societats alienes i amb els meus personatges faig el mateix. Crec que podem conèixer l'altre i, per la mateixa lògica, podem crear personatges que no són com nosaltres i que tenen les seves pròpies lògiques.

Aquest 'altre' és el mateix de qui parla Kapuscinki. L'hauríem de deixar tranquil?
En antropologia en diem alteritat. Nosaltres som occidentals i hem tingut una supremacia arrogant respecte de la resta de lògiques de la humanitat, en lloc d'aprendre d'elles. Avui, en essència, continuam igual. Aquí tothom està a favor de la diferència fins que se la troba. Quan se la troben, no la toleren. Pots respectar l'alteritat sense negar-te, sinó anant a les arrels de la cultura occidental que diu que respectis la democràcia. Per què aquesta idea que hem de transformar les societats alienes? No som el Jabato ni el Capitán Trueno.

Són aquestres transformacions els monstres de La pell freda?
Són aquest 'altre', extrem i amb un conflicte molt violent. Tota la novel·la gira al voltant de com gestionam aquest conflicte. O optam pel diàleg, o optam per massacrar la diferència.
L'altra qüestió, a part de l'imaginari, és la narrativa, sou molt acurat...
De tècnica se n'aprèn. Es pot aprendre a escriure, el mateix que Miquel Àngel va aprendre a pintar. El que no t'ensenyarà ningú és a pintar la Capella Sixtina. Tu has de tenir qualque cosa a dir i això és el que em dóna l'antropologia.

Per què sempre deis que partiu de la narrativa popular. La vostra és una narrativa molt més complexa?
Perquè narrativa popular i narrativa dolenta no és el mateix. N'hi ha que em diuen que jo escric novel·les com les d'abans. Jo dic que no, escric novel·les com les de sempre. Si ara això no és fa, que em diguin quina és l'alternativa, perquè els clàssics no se superen. Això dels tres actes ens ho va ensenyar Aristòtil. Quan es diu allò que tal senyor ha fet una novel·la experimental, normalment el que t'estan dient és que ha fet un experiment fracassat. Fa dos mil anys que dura el paradigme aristotèlic de la literatura, potser és perquè té qualque cosa bona. Un no hauria de ser tan arrogant i intentar destruir-lo, sinó que hauria de veure de tot el que han aportat els clàssics a aquest paradigma què hi pots aportar-hi tu. Les novel·les que continuen tenint èxit són aquestes.