“Sempre he tingut la virtut de dir el que pense”

Feia deu anys que Raimon no passava per un estudi de gravació i ara que ho ha fet ho embolica com una revisió d'anys de trajectòria i autoexigència. "Amb el pas del temps un va exigint-se més, no vull dir el que ja he dit, ni el que han dit els altres", assegura. Ens ho deixa clar a 'Mentre s'acosta la nit', amb la peça Amb més records que projectes, amb més passat que futur Raimon no s'atura.

Heu deixat passar deu anys abans de tornar a un estudi de gravació. Per què tant de temps?
Aquest disc és fruit d'un llarg procés. Primer volia cantar les cançons que estava fent, tastar-les i saber què en trobava el públic. Sols vaig a l'estudi sabent allò que vull. És més, a mi no m'importa fer molts discs, tot i que les discogràfiques vulguin treure'n un cada dos anys. Quan tinc el material el faig, però quan el material que tinc no em embla adequat o que no té el nivell, no el faig. Això, a altra gent els costa més.

Rellotge d'emocions són vivències, lluites i sentiments?
No puc definir el disc, cal escoltar-lo atentament per poder coneixe'l i entendre'l. Amb el pas dels anys m'exigeixe més i intente aportar una major exigència. Quan escrius una cançó et pots sentir identificat amb ella per les emocions i les vivències que l'acompanyen, però és vint anys després quan t'adones si aquesta cançó ha funcionat o no. Si la cançó té vida pròpia sempre funciona. No sé explicar les cançons, estan plenes de polisèmia.

Us referiu de cançons com Mentre s'acosta la nit?
Aquesta és l'única del disc que em va venir rodada. Un dia vaig arribar a casa, vaig agafar la guiterra i sortí. Evidentment en aquesta cançó hi ha moltes coses. És un resum de vida.

Parlaríem doncs d'un disc de revisió?
En certa manera. Cante a les emocions que perduren en el temps, d'aquella sensibilitat del pas del temps, i de les emocions que t'acompanyen. És evident que hi ha una clara presència del jo. En certa manera les cançons no deixen de ser un mica autobiogràfiques, com un autoretrat. Per exemple, en aquest disc aparexien noms propis com el de Fuster o Estellès, tampoc no havia citat mai València a cap cançó meua. Hi ha una destil·lació del que he viscut. El substantiu de la ciutat o de la persona cobra una sèrie de ressonàncies que fa uns anys no hauria posat perquè no les tenia.
Entre aquestes vivències parlau d'una passejada tot sol per València en una "vida viscuda que no tornarà"...
Són records com el de quan mon pare rm portà a la Malvarosa. Jo no havia vist mai la mar.

I avui, com veis la Malvarosa?
Ui, de com està avui ja en farem un altre tema.

És doncs un toc d'enyorança?
Tots nosaltres portem dins el nostre propi escenari.

Però no tots els temes canten a altres temps. La guerra de l'Iraq era menció obligada?
La idea de fer-ne una cançó va ser immediata, el que no trobava la manera de dir-ho. Quan esclatà la guerra ens varen dir que seria la primera guerra televisada quan, en realitat, no es veia res. Suposà una estafa en la qual els mitjans de comunicació anaven en connivència amb els Estats Units.
Tampoc hi passen per alt les notes de la cançó que dóna títol al disc, Punxa de temps, amb el record de la vostra mare i l'himne de la Internacional.
Precisament Punxa de temps va néixer a Palma un primer de maig. Assegut a un bar vaig veure passar un grup no gaire nombrós d'anarquistes amb la bandera roja i negra. Això em va fer recordar ma mare i vaig escriure unes notes.

Uns anarquistes amb culleres i forquetes?
Aquesta era la versió popular que es cantava segurament de final del XIX i que s'actualitza als anys 30. Els de la cuchara eren els pobres i els rics eren els del tenedor. Però sempre amb la idea de la classe treballadora. Aquests tres versos els cantava amb ma mare a final dels anys seixanta, jo per telèfon des de Nova York, i ella des de Xàtiva. És més, mon pare també era anarcosindicalista i amb tot això sortí Punxa de temps.

El disc sols té un tema que no és propi, Diré del vell foc i de l'aigua. Per què us decantàreu per Espriu?
Perquè és un tema bellíssim. Contemple gran part de la visió que Salvador Espriu té del món i de la vida.

Parlen de vós com un autor de cançons d'amor i de combat. Hi estau d'acord?
Jo sóc això. Intente fer les coses ben fetes, no enganyar-me a mi mateix, ni enganyar els altres. Sempre he tingut la virtud de dir el que pense, sense la necessitat de mirar a fora, tot i que encara que no vulguis t'influeix. Si tu estàs seguint allò que fan els altres acabes per no ser tu. Poca gent diu allò que realment pensa.

Fa deu anys que la Generalitat valenciana o el vostre ajuntament de Xàvita no us convida a actuar. Creis que hi pot haver una reconciliació, si es pot anomenar així?
No m'ho plantege perquè seria una manera de perdre el temps. Jo intente fer les coses que crec que he de fer i qui ho vulgui, bé i sinó, ja t'arreglaràs. Jo no canviaré perquè a una gent no li agrade el que jo faci. Si vull actuar a València hi llogue el local.

Una actitud de menyspreu semblant també l'ha tingut Camps amb el tancament de TV3 al País Valencià...
Tot això entra dins una idea del Govern actual per minoritzar, que no de minimitzar, el català. Al País Valencià hi ha les dues llengües, castellà i català, i el Govern té com objectiu minoritzar al màxim el valencià, deixar-lo sota mínims. De fet ja hi ha hagut un retrocés. Els tancaments dels repetidors de TV3 formen part d'aquest paquet de minorització, però això no està clar: és alegal, el Govern central no vol saber-ne res, l'altre legisla i no diu res... El resultat final és que la gent que no pot veure el canal.