Músics i ciutadans protestaren ahir a Palma. | Pere Bota

TW
3

Talment com si es tractàs d'un funeral a Nova Orleans anys enrere, uns 200 músics i ciutadans marxaren ahir pels carrers de Palma en dol per la "mort" dels locals que programen música en directe. El tancament de l'escenari del Blues Ville per Cort, des de fa prop d'un mes per problemes d'insonorització, ha estat el detonant perquè els músics palmesans s'unissin ahir en una marxa per la supervivència de la música en directe. Sota lemes com "Respecte per la música", "Blues Villes és cultura" i "Música en viu, ciutat viva", els manifestants sortiren del carrer de la Mà del Moro, on s'ubica el local, i es plantaren a Cort, amb el blues i el jazz com a bandera.

"És la protesta més animada que he vist mai", comentava un ciutadà que observava la comitiva, encapçalada per un gran taüt i un grup de joves endolats que no s'aturaren de ballar al ritme dels Wonderbrass. Al darrere, pancartes de tota casta seguides per representats de formacions com Jay Kay, Dee, L.A. Carmen Jaime, Victor Uris, Adela Ferrer, Masasonic Family i Tom Trovador, entre d'altres. "Amb una desgràcia com aquesta hem aconseguit la cohesió dels músics. Fa temps que es queixen de la manca d'espais on poder actuar", explicà el propietari del Blues Ville, Ignasi Simó, qui recordà que, en el seu cas en particular, el que reclama és "que vinguin a comprovar les noves obres d'insonorització"; així, si no compleixen la llei "les farem les vegades que calgui, fins que no molestem i puguem conviure tots", digué Simó.

Més contundent fou el responsable del Jazz Voyager, Nacho Rodríguez, qui lamentà que massa vegades "la música en directe no sigui reconeguda com a cultura". "Només es miren els bars que generen negoci, i molts d'altres no fan només això; nosaltres, a més, també generam cultura", emfatitzà. D'igual parer també es mostrà el músic Jay Kaye, natural de Sant Luis, que, des que s'obrí el Blues Ville -fa 17 anys-, ha actuat al local palmesà. "Només tinc la veu per revindicar la meva feina", assegurava, mentre, de fons, les notes de When the saints go marching in sonaven després d'haver fet un minut de silenci. Era el final d'una reivindicació que, per ara, no s'atura.