Quina història té el teu nom?

Pere, Bernat i Guillem són noms ben comuns, tant que al segle XIII ja eren els més sentits a Mallorca. D'altres, com Anfós, Berenguera i Sibília, han caigut pràcticament en desús. La llista la trobam completa al Diccionari de noms de persona històrics i tradicionals de Mallorca, fruit d'anys de treball del filòleg Antoni Llull i que acaba de publicar l'Editorial Moll. L'autor hi constata la nostra 'endogàmia' antroponímica, perquè "una dotzena de noms integren el 75% del conjunt onomàstic de set-cents anys d'història a l'Illa", explica. Entre els noms més tradicionals trobam Joan, Antoni, Miquel i Pere per als homes; i Joana, Catalina i Margalida per a les dones.
Però Llull no es limita a reproduir un simple llistat, sinó que fa un repàs històric de set segles i ressenya quina fou la seva importància dins el corpus antroponímic de l'Illa. El treball ha estat gestat durant més de trenta anys "arreplegant materials dins els arxius". L'anàlisi pren com a marc cronològic des del 1229, amb la conquesta del rei en Jaume, fins a arribar al 1940, quan "l'espanyol es començà a introduir", afegeix.

Amb això, podríem pensar que el cristianisme és l'única font d'on beuen aquests noms, cosa que l'autor puntualitza: "Entre el segle IX i XII, a tota la banda del Regne d'Aragó, els noms més usuals eren els de procedència germànica, que havien introduït els gots i que, encara avui, són ben corrents". D'altres, com Berenguer, Garau, Bertran -també típics de l'època-, desaparegueren al segle XV per convertir-se "avui en llinatges", precisa. Ja al segle XIV, els noms que predominen són els d'origen germànic, encara que també se n'introdueixen de sants, grecs i hebreus. En el llistat de Llull apareixen Pere, Guillem, Bernat, Maria, Blanca i Cecília com els més corrents.

Si anam uns segles més enllà, l'autor estudia que el nom de Josep -ben arrelat avui a l'Illa- no començà a ser habitual fins al segle XVIII i es féu popular en el XIX i XX. "Josep, en l'època medieval, tan sols era usual entre jueus i islàmics", apunta. L'explicació rau en el fet que "fou al segle XVII quan els frares carmelitans començaren a fer 'propaganda' a sant Josep, per això es popularitzà. Al segle XIX, era un dels noms més corrents a tot l'Estat espanyol", aclareix.

Altres noms d'origen hebreu, com Jafudà, molt usual entre els jueus mallorquins del segle XIII i XV i entre la cort dels reis d'Aragó -assenyala el filòleg-, perduraren fins al segle XX, encara que en canviaren l'accentuació. Així, la tònica passà de ser aguda a plana. La tasca d'Antoni Llull no té aturall. Ell mateix reconeix que el buidatge dels arxius i la col·lecció de les seves fitxes no s'acabava mai. "Vaig haver de dir prou", confessa.

Amb tot, Llull no es limita a noms tradicionals, "entesos com aquells que han estat usuals com a mínim durant unes quantes generacions o en el si d'una sola família prou coneguda", i al seu estudi etimològic. També n'hi ha afegit d'altres que anomena "històrics" i que pertanyen a "personatges que protagonitzaren alguns fets rellevants en la història de Mallorca", tot i que no haguessin nascut a l'Illa o que surten en la documentació antiga. Aquests noms apareixen a cada entrada en un format diferent -negreta cursiva-, mentre que s'usa la cursiva rodona per citar el mots usuals però que no foren populars, malgrat que consten en la documentació consultada durant anys pel filòleg nascut a Manacor.

En total, Antoni Llull Martí ha compilat 550 noms, dels quals recalca que "tres quartes parts són els mateixos: dotze d'home i dotze de dona". És una història que, a pesar de la diversitat, se cenyí al costumari popular.