“Dins la societat d'avui dia jo sóc el covard, l'antipatriota”

Els joves d'avui gairebé no recorden com fou allò del servei militar obligatori, l'objecció de consciència o la insubmissió. A d'altres, en canvi, els marcà la vida. Aquest fou el cas de l'escriptor i llibreter Àlex Volney, que optà per encarar-se a aquell 'imperatiu legal' dins un govern socialista que feia aigües. "No vaig decidir fer la mili, m'obligaren a fer-la", explica mentre recorda la frase que diu que "el mal tràngol val més passar-lo prest". Aquest estiu Àlex Volney s'ha tornat a encarar amb aquell temps d'instrucció i "penitència patriòtica" amb la publicació del llibre Des de la frontera. Dietari 1989-1990 (Ed. Moll), on retrata "com em feren perdre un any de la meva vida" dins un quarter militar. A través d'un dietari ben curós, Volney no treu ferro a les adversitats d'aquells temps i narra amb tots els detalls com foren aquells 231 dies des de la primera notificació per entrar a files fins que se'n desempallegà. Era la pantomima d'un estat que cridava a la democràcia mentre els reclutes es dedicaven a cantar salves a la pàtria dues hores diàries.

'Mal camí, passar-lo prest' i 'sóc un covard' són alguns dels mots que repetiu en el llibre, una clara mostra de la vostra adversió cap a la mili. Per què no optàreu per l'objecció o la insubmissió?
L'objecció de consciència era una presa de pèl. Què és això de servir l'Estat per tot el morro? La insummissió la respect moltíssim, fou una gent que va fer un torcebraç a l'Estat. Però en el meu cas, la meva família havia tingut l'avi a Can Mir i no estaven per berbes. A més, crec en la lluita individual més que en una altra cosa. Ara, quan tothom s'asseu davant la pantalla probablement és quan la lluita individual té més futur que mai.

Com és que us decidíreu a fer un dietari d'aquestes característiques. Era una manera de defugir d'allò que us passava?
Sempre he duit dietaris en marxa. Allà vaig escriure que en el 1989 tenia una feina fixa, no pagava habitatge, estava totalment emancipat i com, de cop i volta, algú et treu d'aquesta realitat més inmediata. El dietari va ser un aire per no perdre'm de vista a mi mateix. Lògicament per publicar-lo l'he escapçat moltíssim perquè no pretinc contar cap batalleta, sinó que m'interessa deixar un flaix del que era aquella època. Un temps en què tothom hi era, però tothom hi estava en contra.

Voleu dir que per a la majoria era un passatú obligat?
Per gust hi havia molt poca gent dins els quarters. Hi havia companys que volien fer carrera professionalment i en sortiren desenganats.

Just entrar, ja us envien a Cartagena. Era la tònica habitual?
No era generalitzada. Crec que aquesta estratègia estava dissenyada. Es tractava de desarrelar la gent, encara que fos per un any. Això era el que feia el PSOE de Felipe González quan, cada horabaixa, em passava dues hores cantant salves marineres. Jo havia deixat una feina fixa a Palma per anar a cantar.

Era una època molt incongruent.
Hi havia molta de por per part dels governants de canviar res.

Què creis que ha canviat ara?
L'únic que ha canviat és que estan encapçalats per Carme Chacón. Ha vist el negoci i han obert la porta de la casa de reclutes als immigrants. Allò que ha canviat és que hi ha comandaments civilitzats que és gent intel·ligent.

Creis, per tant, en la professionalització? Això no queda tan palès en el llibre.
És un debat etern. Felipe González defensava les lleves i ens feia creure que hi anava tothom, però qui tenia bo no anava a la mili i no perdia un any de la seva vida com ho férem d'altres. És el mateix que en temps de la guerra del Rift quan el meu avi també hi va anar obligat de tirador de primera fila. Això no havia canviat tant.

Des de la frontera és un cúmul de sensacions i vivències, moltes d'elles a desgrat. Gateres, drogues i improvisació són a l'ordre del dia dins els quarters. Els suïcidis, també hi eren?
Sí, sona a pel·lícula però ho vaig viure. Hi havia gent que no hi veia cap altra sortida. Al llibre no hi ha res de ficció. Precisament vull reflectir la meva foto d'aquell temps, d'allò que era aquell moment social. Això també ens pot explicar una mica on ens trobam avui.

Per això hi ha un epíleg final, per parlar de l'Àlex Volney d'avui?
Perquè vint anys després no pens igual. Les idees són les mateixes, però ara puc entendre que un Estat d'Israel tingui dret a defensar-se. Però veig la guerra del Rift al Marroc com un precedent molt important en tema de matèria primera (dels minerals), que és el que ha passat a Afganistan i al l'Iraq. Anem alerta perquè no ha canviat res.

I l'objecció cap al patriotisme espanyolista? Deis que la mili és "una obligació emesa per una pàtria de bandera il·legítima" i que us "sembla el més groller insult que es pot escopir a la meva més catalana llibertat". Encara ho veis així?
Dins la societat en què vivim avui jo sóc el covard, sóc l'antipatriota. No vull cap bandera, cap. Sóc català, no som espanyol, però no vull banderes. El que ha canviat és que ara no vaig en contra d'Espanya. Avui estam en una societat violenta, una societat militaritzada, la crisi no s'acabarà, i no sóc un pacifista patètic que vaig amb la floreta a la mà. Reconec que en aquesta postmodernitat que hem viscut sóc el convard. Ara bé, aquells que em veuen com un pessimista que pensin en els seus fills, en l'exèrcit europeu que ens espera i amb tot el que ens ve a sobre. Ara el problema és econòmic, després veurem quin serà. A més, el PSOE no ha canviat gens. Vivim una involució total. Estic en el gris, no em trobaran a cap extrem.

Per això continuau mirant les coses 'des de la frontera'?
Estic dins el mateix Estat però no dins el que jo crec. Crec en uns Països Catalans dins l'Estat espanyol. Si Espanya no ens vol, ja haurem de mirar altres maneres. La frontera és això. El rei en Jaume va arribar fins a Múrcia i la va regalar al rei castellà, va tenir un detall amb ell. Era una mica això, érem a la frontera i la frontera de mi mateix. El llibre m'ajuda a saber on sóc i a entendre on vaig.