“No remoc res, els fets són història”

I d'en Franco, què he de dir, filla meva...? Que era un cabronàs. Així responia Francesca Borell les preguntes de Margalida Capellà en la seva entrevista per al dominical d'Ultima Hora. Era la constatació d'un sentiment generalitzat del més d'un centenar de dones que patiren la repressió franquista i que volgueren explicar a Capellà com fou aquell sofriment. "Són vides destrossades", apuntava ahir la periodista i mestra.

Margalida Capellà presenta avui al centre de Cultura Sa Nostra el segon volum de les seves Dones republicanes (Lleonard Muntaner Editor). És el testimoni de 57 dones que patiren la repressió. Les 57 entrevistades tenen un element en comú: "eren unes nines entre 1936 i 1939 i varen viure directament la repressió de la seva família", explica l'autora. Precisament el seu testimoni ens permet "tenir una visió emocional de la Mallorca dels anys quaranta i cinquanta, una visió emocional subjectiva, però que és molt vàlida", afegeix.

Capellà té molt clar que la presentació d'avui (a les 20 hores) serà un homenatge a totes aquestes dones, "tant les 57 que apareixen al llibre com les 55 del primer volum". Un reconeixement, doncs, a una generació de dones que no s'amaga, per molt que s'hagi volgut silenciar el seu patiment durant anys. "Continuament em diuen allò de no remoguis res i no ho entenc. No és qüestió de remoure o no remoure les coses, estam parlant d'un fet històric. Jo no remoc res, faig història oral, perquè aquesta és la nostra història", emfatitza.

Precisament són les històries de persones tan conegudes com l'actriu Maruja Alfaro, que d'ençà que esclatà la guerra no va tornar a saber res més del seu pare; i al filla de Fernando Leal, Maria Fernanda Leal, que viu a Madrid. "Fernando Leal era un inspector modèlic de primera ensenyança i a aquesta gent els destrossaren la vida", continua.

En total, en aquest segon volum Margalida Capellà ha compilat les històries de cinc dones que varen perdre el germà; denou, el pare; una, sa mare; i catorze algun familiar proper. "Amés del cas de Maruja Alfaro, que avui encara no ha aconseguit trobar cap senya del seu pare".

Un balanç bastant tràgic si tenim en compte el còmput final de represaliats o la "por" de molta gent de parlar-ne. "Quan vaig entrevistar Antònia Juan Sagreras faltaven pocs mesos perquè complís 104 anys. Sols em va posar una condició, que abans de començar l'entrevista tinguéssim la porta del carrer tancada en clau", exemplifica l'autora. D'altres, com el cas de Francesca Amengual Canals, no volgué que l'entrevista es publicàs al diari, però sí "a un d'aquells llibres que quasi no llegeix ningú", explica. I així ha estat.

Margalida Capellà ha continuat les seves investigacions i, dels testimonis recollits en aquests segon volum, dotze entrevistes són inèdites. Però l'escomesa no acaba aquí, la periodista ha d'iniciar ara la transcripció de les 70 entrevistes a homes republicans que conformaran el tercer volum. Històries que, malgrat la llunyania, també va conèixer Capellà quan, de nina, amagada rere un cap de cantó escoltava cantar els "homes de la guerra" pels carrers de Montuïri.