“Quan diuen que Celda no sembla espanyola, m'ho prenc com a elogi”

El cansament i l'emoció continguda es deixaven entreveure quan, passades les nou del vespre, aconseguíem parlar amb Daniel Monzón (Palma, 1968). Diumenge, el director mallorquí fou el gran protagonista dels Goya, ja que s'emportà vuit guardons per Celda 211. Ahir encara no havia aconseguit dormir ni una hora després d'un dia de celebracions, felicitacions i entrevistes. Tal vegada se li fa difícil imaginar el totum revolutum que ha causat la seva quarta pel·lícula: tres milions d'espectadors, tot i que, ben segur, després de l'èxit dels Goya encara tindrà més adeptes. Ser tan sol·licitat pels mitjans illencs ha sorprès gratament Monzón, encara que sigui un "mallorquí accidental", bromeja. El seu pare fou director de l'institut Joan Alcover i per això Monzón va néixer a l'Illa, on visqué set anys. Malgrat això, se sent mallorquí i recorda aquells primers anys "en un paradís perdut". "És molt gratificant veure que se m'estimi a la meva terra", sentencia amb veu ferma.

Diumenge, en recollir el premi, diguéreu allò d'"aquesta pel·lícula us deu haver agradat molt". Vuit guardons ho demostren. Ho heu pogut mig digerir?
Ho estic paint. Tenc la sensació que la nit encara no ha acabat, cosa que suposa que és la nit més llarga de la meva vida. En realitat, no he tingut temps de valorar-ho amb calma.

Però sabíeu que n'éreu un ferm candidat?
Sí, però també sabia que hi ha hagut casos en què pel·lícules que hi tenien moltes nominacions se n'anaren de buit. Jo era caut i vaig anar la cerimònia pensant que no ens enduríem res. Per això mateix estava tant tranquil i vaig aconseguir gaudir de la cerimònia. De totes les gales a què he anat o que he vist per televisió, aquesta és la que més m'ha agradat (diu entre rialles).

Premi al millor director, pel·lícula, actor protagonista... Són els guardons més cobejats, però les llàgrimes arribaren ja amb el guardó a Marta Etura.
Va ser una sorpresa. El seu paper és molt important, però teníem la sensació que era un paper pel qual no la premiarien. Era la quarta nominació i a la fi ho aconseguí.

En el discurs dels Goya, el president de l'Acadèmia apostà per la humiltat i la unitat de la indústria. La prova la tinguérem aquell mateix vespre amb l'aparició estel·lar d'Almodóvar.
De la Iglesia muntà l'aparició de Pedro Almodóvar com si es tractàs d'una pel·lícula, fou un moment de suspens molt aconseguit. Va anar més enllà d'un cop d'efecte. Jo ho vaig veure entre bambolines. Quan Rosa Maria Sardà em donà el Goya, vaig quedar dar rere de l'escenari i, de cop, una figura m'abraçà amb força i em digué: "Enhorabona, m'alegro molt pel teu premi". Me'n vaig separar i vaig veure que era Almodóvar. No m'ho creia.

Àlex de la Iglesia també parlà de la Llei del cinema i de la necessitat de suports que té la indústria. N'heu parlat aquest migdia amb Zapatero?
Àlex de la Iglesia és un encert com a president i avui ha estat ell l'encarregat de parlar de les mancances. Està bé que es vegi que rere la indústria del cinema hi ha molts treballadors. De la mateixa manera que es dóna suport a l'agricultura o a altres sectors, la cinematogràfica també és una indústria que s'exporta i dóna una imatge. Els nord-americans ho tenen molt clar i ho empren per 'colonitzar' altres cultures. Si ells tenen tan clar que la indústria audiovisual és fonamental, per què nosaltres hem de menysprear la nostra pròpia cultura?

També heu demostrat que no cal fer macroinversions econòmiques per tirar endavant grans produccions. Apostau per aquest corrent?
Hi ha d'haver cabuda per a tot tipus de pel·lícules, amb pressupost baix, mitjà o alt. Allò que m'interessa és que hi hagi varietat de mirades, que no tot hagi de ser homogeni, marcat per unes normes estrictes.

Són bastants els que diuen que Celda 211 no sembla allò que s'anomena "cinema espanyol". Creis que feis una cosa diferent?
Quan es diu això m'ho prenc com un elogi, tenc la sensació que la gent vol dir que ha estat una pel·lícula entretinguda i amb ritme. Però també hi afegesc que és un film profundament espanyol, ja que la mirada així ho proposa. Aquest fet és precisament una de les causes del seu èxit internacional. És la seva distinció, el fet de no recórrer al tòpic de presons nord-americanes.

Sou conscient de l'impuls que podeu donar a la indústria audiovisual de l'Illa. Aquí heu vingut a escriure i a rodar.
És la meva terra. La meva primera i segona pel·lícula les he escrites a Mallorca. Seria molt bo que ara, aprofitant que som membre d'honor de l'Associació de Cineastes de Balears, pugui ajudar a potenciar-ho. N'estaria encantat.
De ben jove començàreu la carrera com a crític, allò que en deim treballar des de l'altre costat de la barrera. Avui, amb quatre pel·lícules dirigides, us feis amb els més grans del cinema espanyol. Com s'aconsegueix això?
Per la generositat dels espectadors i dels acadèmics. Tu pots pretendre que la teva pel·lícula sigui un èxit, però qui ho aconsegueix és el públic. No ho fas tu, ho aconsegueix la pel·lícula quan connecta amb la gent.