50 anys i tres mesos de Nova Cançó

Amb alguns problemes tècnics de darrera hora però amb un ambient distès, la Nova Cançó 'escalfà' ahir capvespre les dependències de Can Alcover. L'afluència de públic no fou massiva, tal com ha succeït en molts dels pobles on s'ha presentat la xerrada, però la sala del primer pis era plena d'un públic interessat a conèixer més sobre la seva cultura i que no es volgué perdre la cloenda del cicle sobre els 50 anys de la Nova Cançó, unes conferències que l'Obra Cultural ha traslladat durant tres mesos arreu de Mallorca amb més de 40 xerrades.

Bartomeu Mestre, Balutxo; Joan Manresa i Isidor Marí en foren els convidats d'excepció per explicar, cadascú a la seva manera, què significà o què significa encara avui aquell revulsiu de la música en català. "Cinquanta anys de què?", s'apressà a dir Mestre just començar el seu parlament. "El que es va fer fou recobrar la vella cançó", apuntà mentre mostrava algunes de les anècdotes "sonores" i jutipiris que els catalans hagueren d'imaginar per passar la censura. O les "putades", tal com ell les definí, que els espanyols s'engirgolaren per barrar el pas a aquell revulsiu sonor. "Guillem d'Efak inscrigué la cançó de Son Coletes com 'anónimo mallorquín del siglo XV'. Ara bé, la comença dient: la cançó que escoltareu l'ha feta en Guillem d'Efak. Ja veis com anava la cosa", contà entre les rialles dels assistents.

També somriures despertà el vídeo que portà Joan Manresa, en què es feia un tast dels nostres cantautors i en què es podia veure un Serrat ben polit combinat amb un Pau Riba o un Sisa més estrafolaris que mai. El Diguem no de Raimon fou l'única melodia que provocà que el públic cantussejàs, un tant empegueït. Isidor Marí, per la seva banda, tancà la xerrada amb la guitarra a les mans per asseverar que aquelles lletres, per molt que tinguin cinquanta anys o més, formen part del bagatge cultural del poble. Blanca roseta, Flor de baladre, Els pobres no podem viure i el Faleià (que tant ens fa pensar en alguns polítics) foren algunes de les peces que interpretà l'eivissenc. Un repàs, doncs, d'una època, com digué Manresa, "en què tothom volia cantar i editar discs" i que serví per crear una indústria discogràfica i una cultura musical que avui és més àmplia que mai.