Només cal preguntar a qualsevol persona que actualment fregui els 50 o 60 anys per adonar-nos de seguida que es tractà d'un esdeveniment sense precedents a Mallorca. Durà devers 7 anys, sempre a principi d'agost, coincidint amb les festes de Selva. De l'any 1977 a 1980 fou una autèntica revelació; les tres darreres edicions en foren un succedani sense gaire èxit ni benefici. Pau Riba, Tequila, Miguel Ríos, Camel i Dr. Feelgood aconseguiren convertir la petita població de Selva en un autèntic paradís del rock'n'roll, la llibertat i la bauxa. Són molts els qui ho rememoren i també uns quants -no en direm els noms, evidentment- que ens diuen allò d'"anava tan gat o col·locat que no me'n record". Fora tòpics, el Selvarock fou un trencament amb el passat. Franco acavaba d'abandonar l'escena i deixà el protagonisme a una generació de joves ansiosos de llibertat. La mateixa consellera de Cultura del Govern balear, Bàrbara Galmés -que, per cert, recorda que anà al Selvarock amb un Mehari ple de gent fins al capdamunt- ho reconeix: "Va ser el trencament d'una època. Una explosió d'enstusiasme".
Gaspar Palou era un d'aquells joves encarregats d'organitzar els primers Selvarock. "El precedent del festival fou La nit de la cançó del Poble, que va tenir lloc l'any 1976. Després, però, vàrem decidir apostar per la vessant més lúdica i divertida, perquè l'any 77 ja no tenia sentit la cançó protesta", explica. "La imatge que més em queda d'aquells anys és veure la carretera d'Inca plena de gent que venia caminant. El poble es col·lapsava i molts havien de deixar el cotxe a Inca. Aquella carretera era una riuada de gent", comenta Palou."A Selva s'exhauria tot. Bars, botigues... fins i tot els veïns ho aprofitaven per vendre un poc de fruita al portal de ca seva". Un trull que durava devers 24 hores i al qual molts de selvatgins del 77 no estaven acostumats. "Els músics dormien a les escoles i els residents que vivien per allà estaven un poc escandalitzats, perquè es veu que es banyaven despullats i fumaven porros tot el dia", afirma Palou.
Una altra imatge que queda a la memòria del Selvarock és la del músic Víctor Uris, que aleshores hi assistí com a públic. "Veure sortir el sol escoltant música i la gent per allà estirada amb mantes i sacs de dormir és un record molt guapo que en tenc -diu-. Era com una excursió multitudinària al voltant de la música. Franco acabava de morir i tot era molt nou per a nosaltres: allò era el més semblant que teníem a un Canet Rock o, salvant molt les distàncies, al Woodstock". Qui sí que pogué viure el Selvarock de dalt de l'escenari fou Joan Bibiloni. "Ho tenc present com una cosa molt divertida, amb molta de gent junta i il·lusionada: no era tant el fet de reivindicar, sinó el fet de compartir", comenta el músic que, per cert, dissabte tornarà a pujar a l'escenari del Selvarock.
I és que l'autèntic protagonista d'aquest mític concert era, precisament, la música. Biel March, de l'executiva d'Entensa, manifesta que "el nivell musical a Mallorca era zero. Hi havia les revetles i els grups locals que tocaven als hotels. Però que vinguessin grups de fora i de tanta qualitat a Mallorca era impensable. Va ser una fita històrica. Jo no m'ho creia!". Per a altres, el contingut musical no n'era la fita principal.
L'escriptor Guillem Frontera recorda que hi anà acompanyat d'alguns amics i que "just entrar al camp de futbol, no es podia passar per enlloc: era impossible veure què hi havia sobre l'escenari", explica. I és que allò important eren la bauxa i la crida per la llibertat d'un jove Lleonard Muntaner, que assistí dos anys al festival amb els seus amics de la Joventut Seràfica de Palma. "Aquella és la constatació d'una època molt efervescent en la qual molts de joves allà presents tenien una impliació política", afirma. A més, segons l'editor, també fou un totum revolutum per a unes generacions que, per primer pic, "podien estar tota la nit fora de casa i dormir per la muntanya dins un sac". Pere Sampol i Sebastià Serra eren dos d'aquells joves que Lleonard Muntaner defineix com a "polítics". Llavors, ambdós militaven en el PSI i muntaren una barra de bar al camp de futbol. "L'Ajuntament ens adjudicà la barra, però n'haguérem de pagar 500.000 pessetes! Tot i això, en traguérem 50.000 de beneficis", rememorava ahir Sampol. Aquells doblers, detallà l'historiador Sebastià Serra, "es destinaren a activitas culturals i socials relacionades amb el partit".
"Quan, a les vuit del vespre, s'obriren les portes del camp de futbol i vàrem veure aquella gentada, perquè molts anaven armats amb geleretes de càmping, l'ànima ens pegà als peus: ja no farem calaix. Però sí que en férem", recordava amb certa joia el senador. A més, hi afegí amb sorna: "Ja hi havia botellot aleshores!". Altres conegueren el Selvarock sols d'oïda o s'ho hagueren de mirar d'enfora. És el cas de la consellera Joana Lluïsa Mascaró, que vivia i Menorca i que tenia unes ganes boges d'anar-hi. "Quan ja ho teníem mig enllestit amb les amigues, a casa ens digueren que res de res", explica. Dissabte en tindrà, si vol, una nova oprtunitat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Esper que facin una menció al desaparegut Pere Sampol "Es Marquès", ànima del primer Selva-Rock.