Mor Francesca Ensenyat
L'escriptora va obtenir el Ciutat de Palma de novel·la l'any 1984 amb Villa Coppola
Palma15/05/09 0:00
El món de les lletres catalanes ha perdut “una escriptora de raça”, com la definí Antònia Vicens. Francesca Ensenyat Seguí morí ahir a 57 anys després després d’una trajectòria literària que començà de ben jove. Xesca Ensenyat inicià la seva carrera com a escriptora l’any 1969 amb el llibre de poemes Ciutat de l’horabaixa. Poc després canvià de gènere i passà a la narrativa, en la qual publicà fins a vuit títols. És autora de L’amagatall de guipur (1974), amb el qual obtingué el Ciutat de Manacor. Aquest llibre el publicà amb Turmeda i va ser aquell any quan l’escriptor Antoni Serra conegué l’empenta d’Ensenyat, que qualificà ahir de “gran força expressiva”.
També a Illes Balears
- Intolerable: À Punt contracta un col·laborador que celebra la mort d'Ovidi Montllor
- L’organització juvenil Nosaltres sols! visibilitza l’arraconament del català a Calvià
- Golàs a l’Auditòrium de Palma: Jagoba Arrasate puja a l’escenari i emociona tothom amb un ‘bertso’
- El Triatló de Portocolom amaga el català
- Aquí està disponible 'Norats', la sèrie que el nou director d'IB3 no vol que mirem
4 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Na Xesca ha aixecat el vol de l'àguila per albirar, riguent des del seu hidroavió apagafocs, aquells que la putejaren i que, en terra, només practiquen vols de lloca. Trescar avui per les pàgines del seu blog (http://blocs.mesvilaweb.cat/Xesca) és un bell homenatge literari. Llegir les paraules que va escriure l'endemà del dia de la dona (un dels últims publicats) convida a la reflexió dels qui hem fet tard. No hi va haver ningú que gosàs afegir-hi cap comentari (i que ningú no ho faci ara!). Com ha escrit Sebastià Perelló; "ara ja no calen lamentacions"... ...calen reparacions!
És una pèrdua ben trista. Precisament el dilluns dia 25 a l'Espai Mallorca tenim prevista la lectura de "Villa coppola" en el club de lectura. És una llàstima perquè és perd una veu ben singular de la nostra literatura.
Ara ja no calen lamentacions, que les intitucions i les editorials posin fil a l'agulla i no passi el de sempre. Ella ja ha passat el purgatori literari en vida. El que cal és reeditar la seva obra: la lucidesa lírica de L'amagatall de Guipur, aquella llengua sense pèls de l'Espira, l'obra simfònica que aixeca a Vi·la Copolla, aquella capacitat de fer servir l'acidesa per deixar a la vista allò que provam de deixar passar per alt a Quan venia l'esquadra. Sempre solem fer tard. Ara podríem compensar allò que ja no té remei. Només la lectura de la seva obra ens traurà l'espina, i aquesta malaïda manera d'inflamar-nos en la ignorància
Una dona maltractada i menystinguda (potser per ella mateixa), però amb un clar sentit de compromís amb la terra. Sempre recordaré aquell "Calla, no ploris, que la falguera es podria morir" de 1974. Una narració poètica.