“Si no rompem qualque cosa no estam tranquils”

Com s’ha transformat Antònia Font en deu anys?

Hem agafat consciència de l’ofici. Fa deu anys, escriure cançons era un hobby i ara és fer un disc, una tècnica i un ofici. Amb els anys agafes consciència d’obra; cada disc és un reflex del teu criteri estètic en aquell moment.

Però aquest criteri estètic l’heu anat diversificant, canviant els tipus de llenguatges...

Jo crec que no, sempre hem parlat del mateix. Allò que passa és que un artista juga amb aquesta estètica i l’ha de canviar sempre. L’eina d’un artista és l’estètica, és la superficie, és la part sensitiva.

Què hi ha en el fons d’aquesta estètica "antoniafontiana"?

El nostre missatge és estètic i el missatge estètic és abstracte. Per tant, Antònia Font és un llenguatge abstracte.

Les vostres lletres han estat definides de poesia, ho creis?

Són poesia. És una manera de mirar el món, pura i verge. Moltes vegades entenem l’estètica com una cosa buida, però l’estètica pot ser molt profunda. L’estètica és tal com són les coses.

I les qüestions socials o polítiques no fan part d’aquesta estètica? Mai en parlau a les vostres cançons...

La política és una activitat, com l’art. Hi ha gent que es dedica a la política i altres, a l’art. Per cada individu que es dedica a l’art, n’hi ha quinze mil que es dediquen a la política. Quin mal hi ha? El discurs de molts d’aquests que es dediquen a la política és buit i superficial. La meva actitud política no és apolítica, la meva actitud és reticent a la classe política. No hi ha cap disc d’Antònia Font en què hi hagi cap segell. Alguns ens han intentat fer seus, però a nosaltres no ens interessa gens.

Com se us va passar pel capet fer un recopilatori amb una orquestra simfònica i, per més inri, de Bratislava?

A força de travelar; això no ho premedites. Bratislava s’ha posat de moda i nosaltres pensàrem que hi volíem anar. Però fou un procés insconscient. És més, pensàrem que estaria bé donar una segona oportunitat al repertori.

Antònia Font també es caracteritza perquè és un grup que fa allò que realment vol. Com es pren aquesta "llicència"?

Hi ha dos tipus d’artistes: els que donen peixet i els que posen el peix damunt la taula i diuen això és el que hi ha. Nosaltres som d’aquests darrers, mai no hem jugat amb el públic. No ho feim per collons, ho feim perquè pensam que dins l’ofici és el millor que podem fer. Ha arribat un moment en què si no rompem qualque cosa no estam tranquils (rompre en un sentit físic). Ara, amb vista a 2010, hauríem de rompre més coses.

Com ha estat la rebuda a Madrid?

El públic de Madrid ens vol entendre. Canten i mouen la boca; veus com la meitat endevinen cosa i la meitat, no. Per ells és una cosa exòtica, és estrambòtic anar a un concert en català.

Trencau, doncs, el tòpic que a Madrid no volen saber res de nosaltres. No és que massa vegades no sabem arribar a Madrid?

Hi ha una lluita de nacionalitats entre Espanya i Catalunya, però no tothom hi participa. Al 99% de la població no li interessa aquesta guerra, i això que existeix. L’èxit d’Antònia Font a Madrid és brutal. Sabem que això és només un petit precedent, que si nosaltres continuam fent feina arribarà un moment en què podrem omplir teatres amb normalitat fora de Catalunya.

Deis que sou de la generació de Naranjito, com afecta això Antònia Font?

Cada generació té la seva música i la seva poesia, i nosaltres ens dedicam a fer la nostra. És molt important que sigui així. Part de la generació anterior ens recrimina que no els estam agraïts perquè ens han fet néixer en un món de llibertat. La meva resposta és clara: ells varen néixer en un món de dificultats i nosaltres tenim les nostres. Per nosaltres, les dificultats d’avui són tan serioses com les seves. Nosaltres feim la música de la nostra generació.

Però sou d’aquest regne?

Jo crec que ho som, i molt. No podem ser de cap altra manera. Hi ha una autenticitat concreta de la nostra generació i nosaltres ens hi recream. No sabem fer empelts, però sabem muntar escalextrics. Això és igual d’autèntic, perquè és el que ens ha tocat viure. A la nostra generació ens va tocar criar-nos en una finca de pisos i això té una autenticitat molt particular, i no ens hem de sentir inferiors ni superficials com si nosaltres no fóssim "autèntics".