Entre el 13 i el 14 de safar de l’any 627 a Mayurqa hi hagué una batalla "violenta i ferotge, on s’acaramullaven els cadàvers en els llocs de pas dels esbaldrecs i en els carrerons de la ciutat, com a resultat de la resistència aferrisada". L’endemà, dimarts 15 de safar de 627, el rei Haymi I va prendre possessió de la Madina després de quatre mesos de setge. Així explica la crònica d’Ibn’Amira els fets succeïts a l’actual Palma l’any 1229. És la conquesta catalana per part de les tropes de Jaume I que, tal dia com avui de fa 779 anys, va retre la ciutat. Ibn’Amira ho va transcriure a la Crònica àrab de la Conquesta (Kitab Ta’Rih Mayurqa). D’ençà d’aquest mes de desembre el text ja es pot llegir en català gràcies a la traducció dels professors Guillem Rosselló Bordoy i Nicolau Roser. Rosselló Bordoy feia anys que tenia entre cella i cella aquest relat d’Ibn’Amira que "des del segle XVII sabíem que existia, però que es donava per desaparegut fins que vàrem tenir coneixement que el professor Muhammad Ben Ma’Mar l’havia localitzat", assegura. Després d’un any d’intensa traducció, ara ens narra la història de la Conquesta vista pels vençuts.
Què té d’especial per vós aquesta narració?
Té un especial interès, perquè les històries sempre les conten els que han guanyat. Això suposa una visió molt esbiaixada dels qui han protagonitzat els fets. Generalment les conquestes no solen guanyar-se de bona manera i això és el que se’ns amaga. En aquesta ocasió tenim la possibilitat de comparar el text de Jaume I amb el dels que varen perdre. El que és important és això, poder comparar dos fets que coincideixen cronològicament però que presenten una visió totalment diferent.
La crònica d’Ibn‘Amira comença amb el segrest per part dels cristians d’una nau islàmica i com aquests s’hi tornaren segrestant-ne una de genovesa. Això fou l’origen de tot?
Tot començà amb el segrest de dues naus per part dels cristians. Cal saber que hi havia pirateria tant per una banda com per l’altra. En realitat és un acte de pirateria bilateral que desencadenà tota la batalla.
Com era el valí Abu Yahya, el narrador de la crònica el defineix com un home ambiciós?
Aquesta desqualificació moral que Ibn’Amira fa del valí no és una qüestió personal, ja que també ho sabem per altres historiadors. Abu Yahya en el seu començament va ser un gran professional de l’administració almohade, però tenia una avarícia desenfrenada que el va dur a tots els desastres que succeïren al llarg del setge i la Conquesta.
I els habitants de Mayurqa, com visqueren la Conquesta?
La situació social de la Mallorca musulmana devia ser molt complicada . Era difícil perquè a Mallorca hi convivien tres grups diferents: d’una banda, els musulmans arrelats des del segle X; un petit nucli d’almoràvits; i els almohades que havien implantat la seva administració amb Abu Yahya al capdavant. Hi havia, doncs, tres corrents diferents i contraposats. A tot això, li hem de sumar que el 1212 els almohades desaparegueren de la Península i gran part es refugiaren a Mallorca. Com es poden entendre tota aquesta gent de corrents diferents? Fins i tot aquests darrers almohades intentaren matar el valí. Ara bé, per mi el més importants fou la població rural que ajudà en el setge.
Sabem de quina població es parla? Desclot narra a la crònica que moriren 50.000 sarraïns més de la població que en principi hi havia...
Sobre això s’han fet moltes especulacions. Ibn’Amira també dóna xifres i com veurem a la resistència a Pollença, semblen desorbitades. A Ciutat no hi podia haver més de vint mil persones, ja que era una ciutat molt extensa.
Com fou l’entrada de les tropes cristianes a la Madina tal dia com avui de 1229?
Fou una entrada violenta, després d’un bombardeig intens a la ciutat. Això està molt ben descrit a la crònica àrab. Per mi aquest relat és molt important, ja que hi ha tota una sèrie de detalls que es convertiran en descripcions prototípiques d’un fet militar.
Per exemple, la lluita de les naus a la mar, l’entrada a Ciutat pel carrer de la Sèquia i pel carrer de Sant Miquel. La traïció de Benhabet, que dóna a conèixer als cristians una sèrie de camins per poder atacar. A més, des del punt de vista literari és una descripció molt maca que la podem comparar amb el poema pisà. De totes maneres, allò que queda ben clar és que fou una lluita ben sagnant, fins i tot el rei en Jaume a la seva crònica reconeix que no ho va poder controlar. Hi va haver una gran matança i aquells que quedaren varen ser convertits en esclaus.Fins i tot el rei en Jaume es va quedar amb una filla del valí.
I en caure la ciutat, que se’n féu d’Abu Yahya?
Aquí queda ben clar: quaranta cinc dies de turment, el passejaren pels castells per veure si convencien la resistència per a la rendició i després el varen escapçar. Tots aquests fets a la crònica del rei en Jaume s’expliquen molt per damunt.
Però amb la Conquesta no s’havia acabat tot, encara quedava una forta resistència a les muntanyes, com s’organitzà i per què no fructificà?
Ibn Sayri es refugià a les muntanyes i hi creà un petit Estat. Destaca la descripció que en fa el cronista de com s’organitzà la resistència des del punt de vista militar, judicial i administratiu. Parla de 50.000 persones, però és una exageració, el que queda clar és que la resistència a les muntanyes estava organitzada. Això sí, va fracassar perquè no varen poder rebre l’ajuda dels menorquins, que ja havien signat el pacte de Capdepera.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Una guerra és una guerra. El que compta és guanyar. Així ha estat sempre i així serà. A la Història es demostra que les guerres toves són ineficaces perquè si no es destrueix completament l'enemic i el seu esperit de resistència tard o d'hora hauràs de tornar a combatre amb ell i potser aquesta vegada tu seràs el derrotat. La Humanitat s'ha forjat al voltant de les guerres. No es pot entendre l'Home sense la guerra. La guerra és la primera i principal activitat humana. No hi ha pobles lliures sense exèrcit pròpi. La consigna diu "Poble armat, poble respectat". No estic fent apologia del militarisme. Només estic descrivint una realitat que cap historiador em podria rebatre.
Molt interessant. Conèixer la història des de les dues vessants és un deure que tenim tots.