Lucius Anneus Florus, o també Juli Florus, historiador llatí d'origen africà, autor d'un compendi de la Història romana de Titus Livius, escrivia: «Els foners balears, havent vist com la flota romana venia d'alta mar, foren prou agosarats per a sortir al seu encontre i en la primera empenta la cobriren amb un gran nigul de pedres. Cada soldat lluita amb tres fones. Els seus trets l'encerten sempre, ja que aquestes són les seves úniques armes que tal poble posseeiex i domina, i aquesta, la seva única afecció des de la infantesa: el nin no rep cap mena de menjar que no sia aquella que ha abatut del cimal d'un arbre mitjançant una pedrada...».
Però conquerida Mallorca pels exèrcits romans de Quintus Cecilius Metellus, els homes de la fona serien, ben sovint, contractats com a mercenaris i formarien part de les avantguardes «bàrbares» de les tropes imperials. De fet, l'Exèrcit romà hagué de patir successives transformacions i, al principi, els ciutadans pobres no en podien formar part. En proclamar-se el sistema de lleves, la cosa canvià. Hi hagué un temps que els ciutadans s'agrupaven per unitats familiars i s'armaven pel seu compte, però acabada la campanya bèl·lica tornaven a les seves obligacions habituals. Aleshores, el rei Servius Tullius va fer una reforma social intensa i, augmentant el nombre de soldats, reglamentà el seu armament.
Els proletaris n'estaven encara exclosos i els rics seguien formant la cavalleria. Però en els dies de Camillus l'Estat assignà un sou als soldats i, en lloc d'esser distribuïts per classes socials, foren agrupats segons la seva vàlua, aptituds i temps de servei.
Així arribam a Marius, que introdueix els proletaris a l'Exèrcit, sense reserves, de manera que la milícia esdevé un gran estament professional.
Però com escriu Vegecius, «és sens dubte més apta per a les armes la plebs camperola, que s'enforteix a cel obert i en la feina, que pot resistir els raigs del sol i no es preocupa de l'ombra, que desconeix els refinaments i està contenta amb poca cosa: els seus membres han estat endurits per a suportar tota mena de feina; els pagesos són els més adients per a portar ferro i fusta, per a tallar arbres, per a carregar tota casta de pesos, i fan servir les seves estones d'esplai durant l'hivern per a caçar feres, sobre tot senglars i cérvols (dues espècies de caça major que existiren en els boscos de Mallorca fins al segle XV). Així i tot, de vegades, es fa necessari cridar també a les armes les gents de la ciutat. Aleshores han d'esser triats preferentment els obrers de les ferreries, els fusters, els constructors, els cossos dels quals han fet perllongat exercici. Els soldats jovencells, per altra banda, han d'esser forts de cos i d'esperit».
I, com a força de xoc, els foners.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.