Neix el cirurgià William Halsted (1852)

Tal dia com avui, a Nova York, neix William Steward Halsted, que ja de ben jove serà metge i llavors, a partir del 1886, professor de cirurgia a la Universitat Johns Hopkins. El doctor Halsted destaca, entre d'altres mèrits, per haver emprat injeccions de cocaïna com a anestèsic local, tot seguint els treballs d'exploració de Freud, Koller i Lister. El 1890 era el primer cirurgià que feia servir guants de goma per a les operacions i aquesta passa fou molt més important que el que sembla. La goma pot esser desinfectada d'una forma més absoluta que la pròpia pell de les mans i això marcava, segons Asimov, la transició entre la cirurgia antisèptica, és a dir, la que mata els gèrmens presents, i la cirurgia asèptica més efectiva perquè no els deixa entrar. Per altra banda Halsted dominava amb gran mestria les operacions de càncer de pit i altres intervencions i amputacions no menys delicades. Més d'un autor, més d'un literat, i fins i tot algun poeta, s'han inspirat en la vida i feina d'aquest personatge tan singular, que salvà tantes vides i que imposà en els hospitals el sentit pràctic i metòdic que determinà la seva existència, una existència que es va extingir, també un dia de setembre, el 7, de l'any 1922, a Baltimore, Maryland. «Era un autèntic alè allò de cedir a les exigències de la seva professió i perdre tot pensament propi dins les exactituds d'un procés quirúrgic que s'havia fer quasi automàtic... "escrivia el també americà Frank S. Slaughter en una de les seves obres narratives"... Qualsevol hagués situat ben lluny d'un drama el quadre que hi havia sota el feix de raigs de llum divergents. Fins i tot el pacient, amb el cap pelat que reposava sobre coixins de sorra era una mica menys que humà, tot roncant tranquil·lament per efecte dels sedants preoperatius. Les emmascarades figures vestides de blanc que com fantasmes diligents es trobaven reunides entorn de la taula, semblaven com a gelades, un cop havien acabat amb les seves tasques preliminars. El cirurgià ocupà, aleshores, el seu lloc i aquelles siluetes recobraren el moviment vital. Aquest gest era tan familiar, que abans de canviar una paraula amb el seu equip, havia mesurat, ja, l'àrea que era necessari operar, marcant-la amb una solució...».