Patri Vallejo, coautora de 'Feminisme en disputa', ha estat a Mallorca per presentar el nou quadern Feminisme en disputa a Palma, a l’Ateneu la Fonera i a Manacor, a l’Espai Goya. El títol complet de l’obra és Feminisme en disputa. Perspectives emancipatòries des del gènere i la classe als Països Catalans, escrit per Adriana Llena, Ivet Muñoz, Laia Jubany i Patri Vallejo; i editat per Edicions Tanyada i Endavant OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional). Ona Mediterrània i dBalears han aprofitat la visita de Vallejo a Mallorca per entrevistar-la.

- Explica’ns, en primer lloc, què és aquest volum Feminisme en disputa, del qual tu n’ets una de les quatre autores…

- Aquest quadern que editem Endavant amb Edicions Tanyada, el que busca, el que intentem fer, és reflexionar i debatre sobre el moviment feminista; que en aquest moment en què potser aquesta onada feminista ha perdut una mica d’intensitat, que pensam que era un bon moment per a reflexionar, per parar a reflexionar i per parar a debatre. Volíem oferir una eina, precisament, per impulsar aquest debat, per recollir tot de reflexions i aprenentatges que s’han anat realitzant tant en el nostre país com internacionalment, recollir-ho i posar-ho com una eina de debat pel conjunt del moviment feminista i pel conjunt del moviment popular del país.

- Quan va esclatar aquesta quarta onada, a Mallorca, com a mínim, hi va haver manifestacions multitudinàries, molt importants, molta gent jove… i, de sobte, la pandèmia i una certa divisió del moviment han fet que, com a mínim, a nivell de mobilització popular hagi davallat una mica. Amb tot i això, diríem que aquesta quarta onada continua i el seu missatge és més present que mai, no és així?

- Sí, d'una banda, la qüestió de les mobilitzacions, el nivell de mobilització que hi havia per les vagues generals feministes que es varen fer a escala internacional, perquè això se sostingui durant molts, molts anys, és gairebé impossible. Llavors, sempre hi ha aquests moments d'ascens i després moments de replegament o d'anar cap avall. Això és normal. I, així i tot, a nivell de mobilització, si ens fixem en les dades de quantitat de gent que es mobilitza un 8 de març, per exemple, no podríem dir que s'ha perdut el múscul, o que s'ha perdut la capacitat de mobilització. Continua havent-hi una capacitat de mobilització molt més alta que la que hi podia haver fa 10 anys... Llavors, això sí que lliga amb el que deies de la capacitat, malgrat que no hi hagi una acció més sostinguda i es concentri en dies concrets o en qüestions concretes; així i tot, ha canviat alguna cosa i es percep també quan pensem, o quan es pregunta a les dones joves d'avui en dia: «Qui és feminista?», està molt més acceptat que fa deu anys. Aquest és el terreny de joc que tenim ara, que potser no hi ha el nivell de mobilització del 2017, 2018 o 2019 i és lògic que no es pugui sostenir; però, així i tot, estem en un terreny de joc polític molt més feminista que abans i amb una potencialitat molt més gran que la que teníem abans d'aquesta quarta onada.

- Parlau de feminisme de base i anticapitalista i la pretensió del llibre i de tot el debat que pugui generar és dotar-lo d'un rumb radicalment emancipatori. En si mateix, el feminisme ja duu tots aquests tres elements que he comentat…

- Sí, el que passa és que nosaltres també li posem aquest títol de Feminisme en disputa, perquè analitzem que una de les qüestions que han minvat el potencial trencador del feminisme dels darrers anys i que també han tancat aquest cicle de mobilitzacions i més de base. D'una banda, hi ha tota aquesta onada reaccionària que qüestiona el feminisme; però, de l'altra banda, també hi ha aquesta absorció liberal i institucional del feminisme. I, al final, de dir feminisme a allò que no ho és, i de dir feminisme a quatre qüestions de maquillatge que canvien el nom de les coses sense canviar res. I per això pensem que és important recuperar un feminisme nacional i de classe, un feminisme que tingui en compte que no ens serveix de res fer, únicament, quatre mesures estètiques o que és contraproduent que les empreses abanderin el feminisme, com passa a les diades de l'orgull, és un exemple claríssim, però ho veiem diàriament. I, des d'aquí, volem reivindicar aquesta necessitat: Que el feminisme sigui de classe i sigui nacional perquè sigui realment emancipador i realment transformador.

- El Feminisme en disputa duu, per cert, un subtítol que és Perspectives emancipadores des del gènere i la classe per als Països Catalans. Quina salut té el feminisme anticapitalista als Països Catalans?

- Doncs nosaltres pensem que som afortunades, tot i que no és una qüestió de sort. Com a marxistes tampoc ho analitzarem com una qüestió de sort, però som afortunades perquè tenim un feminisme anticapitalista als Països Catalans molt ric i molt potent, i que, tot i la pandèmia, tot i que hi ha hagut aquests intents d'assimilació institucional, tot i els atacs de l'extrema dreta, etcètera. El moviment feminista català persisteix, persisteix i continua organitzat, i això és una gran riquesa que tenim al nostre país i que, a més, nosaltres posem en relleu que nosaltres hem de pensar el feminisme des d'aquí. Per què el feminisme als Països Catalans s'ha desenvolupat de manera diferent que el feminisme, per exemple, que s'ha desenvolupat a l'Estat espanyol o que s'ha desenvolupat al món anglosaxó.

Això és important analitzar-ho des d'aquí, perquè així podrem fer les propostes més encertades. I pensem que als Països Catalans el feminisme de base, precisament, és molt potent. Fa uns anys, just abans de la pandèmia, el moviment feminista català va prendre una decisió molt important i que precisament potser és una de les coses clau que ha fet enfortir i que ha fet sostenir tot aquest cicle de davallada, que és que es va crear la Xarxa de Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans com un espai de trobada i de coordinació entre diferents col·lectius feministes de tot el país. Llavors, aquesta manera de treballar conjunta, aquest trobar i retrobar-se amb unes maneres de fer, unes maneres de lluitar des de la base, des d'un feminisme de classe i antiracista, doncs això, precisament, li dona un valor i una salut que, malgrat que ara no estiguem, com deia, en un moment de vagues generals, feministes, etcètera, hi ha una solidesa. Hi ha una solidesa que és el que permet que puguem resseguir tota la tradició de lluita que tenim i que puguem imaginar realment una alternativa a aquest sistema.

- Abans hem comentat la divisió en el si del feminisme… Hi ha el perill que això debiliti el moviment?

- Nosaltres pensem que els debats no debiliten el moviment, sinó que enforteixen. Ara bé, hem de tenir en compte que aquests debats no es portin cap a qüestions o plantejaments més identitaris, que és el que ha passat en el feminisme també en els darrers anys. Com que semblava que és personalitzava, que es personificava en les crítiques polítiques que es feien d'una banda o d'una altra, de la que fos. Llavors, nosaltres pensem que el moviment feminista, un dels reptes que té ara mateix, és ser capaç de generar espais de debat, espais de debat en què no estiguem d'acord, en què puguem confrontar políticament, però que no partim directament, o no ja d'entrada, que no estar d'acord comportarà una ruptura. Si les diferències són més grans que els que els nostres principis marquen, diguem; doncs és normal que també hi hagi ruptures i nosaltres no apostem gens per dir: «No, el feminisme és una casa gran on hi cap tothom i, per tant, hi caben les empresàries, hi caben les persones racistes, les trans excloents...» No, nosaltres pensem que no hi cap tothom, i que des d'aquí sí que ens hem de confrontar; i a vegades s'han de marcar línies, però que a vegades hem marcat massa les línies o línies massa petites, espais massa petits on no hi podíem cabre-hi totes.

Per això, nosaltres pensem que això sí que s'ha de superar i que s'ha d'apostar per tenir debats, per fer-ho d'una manera sana, pausada, raonada i que això ens permeti avançar; entenent que en allò, en els principis, hi ha d'haver aquests límits, aquestes línies vermelles més a nivell de principis, que òbviament comportaran trencaments, però que no tot ha de comportar un trencament. I també pensem que, precisament el que deia de la diferència del feminisme català amb el feminisme de matriu espanyola, és que el feminisme de matriu espanyola ha tingut un pes molt important determinats partits polítics, com podria ser el PSOE mateix, no?, que han servit de cavall de Troia, d'alguna manera, del feminisme; i que a partir d'uns debats que estaven molt més emmarcats en disputes partidistes, en qüestions legals, en lleis que es duien a terme a l'Estat, s'han introduït uns debats que no eren els que el moviment feminista de base tenia, i que això ha comportat, també, tensions i ruptures. Nosaltres pensem que ens hem de protegir una mica d'això i, per tant, desenvolupar els nostres debats que considerem que són importants i no deixar-nos endur per problemes i disputes del congrés espanyol, per dir-ho així.

- A vegades sembla que hi ha homes d'esquerres i progressistes que no poden consentir que el protagonisme sigui de les dones, i també volen ser protagonistes de l'onada feminista. Aleshores, quin és el paper que creus que han de tenir els homes dins aquests reptes de futur o de present del feminisme?

- Nosaltres defensem un feminisme que és per a tothom, que és universal i que és una forma d'alliberar al conjunt de la humanitat i, per tant, des d'aquí, el feminisme, necessàriament, ha d'interpel·lar també els homes. L'altra qüestió és aquesta que si la masculinitat o la forma de lluitar, de militar, de participar políticament que s'ha plantejat, de la manera que han après els homes, o en aquesta socialització masculina, és necessàriament de prendre el protagonisme... Això és el que hauríem de revisar, el que hem de treballar; perquè no sempre hem de ser protagonistes de les lluites que fem, però no només els homes, sinó que es donen en moltes situacions diferents; i a vegades tindràs més lideratge, i a vegades en tindràs menys, i tocarà escoltar més i prendre una altra posició. Crec que això és ric en general, no només en la qüestió feminista. I, alhora, jo crec que els homes tenen un repte importantíssim, igual que el tenim les dones i qualsevol altra identitat. Però que en el feminisme tenim un repte importantíssim. Ara mateix, no només als Països Catalans, sinó a escala internacional, s'està veient molt que hi ha una escletxa ideològica de gènere, diguem. Les noies joves són més d'esquerres i els nois joves tendeixen cap a la dreta; sense caure en aquests relats que els joves són tots molt fatxes... que penso que no és veritat, però sí que hi ha aquesta tendència que per gènere s'està separant, també la qüestió ideològica, les posicions més d'esquerres o més de dretes. I això és un repte importantíssim, també pels homes, de com abordar altres maneres de ser home en el món, altres maneres d'estar, que cal construir referents; que cal construir referents diferents; cal visualitzar tot això i cal treballar amb tots aquests homes joves que tendeixen, a mesura que vagin passant els anys, que tendiran cap a posicions més de dretes; i que això és un paper cabdal i imprescindible, que segurament les dones soles no podrien fer, i aquí necessitem el compromís de tots els homes que apostin i que defensin el feminisme.

- El llibre és a les llibreries, i es pot trobar també fàcilment per internet…

- Sí, a la web de La Tanyada es pot comprar per internet.