França recorda aquests dies Georges Brassens, autor irreverent mort fa trenta anys i que va marcar la poesia i la cançó francesa del segle passat amb la ironia crítica dels seus versos i la tènue sobrietat de la seva guitarra.
Mentre que els seus incondicionals llancen flors sobre la tomba on descansa a la seva mediterrània i natal Seta o visiten la casa on va viure, la televisió francesa ret homenatge a l'àcrata del bigoti poblat que fumava en pipa i mostrava humor en les estrofes que va convertir en una tribuna per alinear-se al costat dels pàries de la societat i per criticar el gregarisme o la religió.

Nascut en una família obrera a vorera de la Mediterrània, Brassens (1921-1981) es va traslladar a París després de cursar els estudis primaris, on va aprendre a tocar el piano a casa de la seva tia i va treballar efímerament en una fàbrica del grup automobilístic Renault, fins que els nazis varen bombardejar la planta. Fou llavors quan Brassens tornà a la seva ciutat natal i s'acostà a les biblioteques als grans literats francesos com Victor Hugo, Villon i Baudelaire, abans de ser convocat a París sota el Govern col·laboracionista de Vichy i enviat a treballar en una fàbrica de BMW a Alemanya.

El gir de la seva vida

El jove Brassens, que ja llavors havia començat a escriure els primers poemes, aprofità un permís de quinze dies per tornar a França, refugiar-se en un apartament parisenc de Jeanne Le Bonniec (amiga de la família que va marcar la vida del cantant) per no tornar mai a l'Alemanya hitleriana. Acabada la Segona Guerra Mundial, es va apropar als moviments anarquistes i va començar a redactar articles a la revista Le Libertaire, a publicar la primera novel·la, La Lune écoute aux ports, i a conèixer qui fou el gran amor de la seva vida, Joha Heiman, la dona amb qui està enterrat, encara que varen decidir no casar-se ni compartir sostre.

No fou fins al 1952, a 31 anys, quan publicà el primer disc, La mauvaise réputation, àlbum en el qual s'inclou l'homònima cançó que s'ha convertit en un dels seus himnes més cèlebres i en què reivindicà el seu dret a seguir un camí diferent al dels altres, malgrat les crítiques. Amant de la vida senzilla, de la mar i dels moixos i afligit per recurrents còlics nefrítics, s'instal·là com una de les referències intel·lectuals de l'època i es convertí en un habitual del programa de L'Olympia o del teatre Babino de Montparnasse, ambdós a París.

En els anys seixanta, mentre la seva figura com a músic continuava prenent envergadura, la seva faceta poètica es consolidà. Així, el 1963 es convertí en el segon músic francès, després de Léo Ferré. Instal·lat ja a les costes bretones, la dècada dels anys setanta fou l'època en què l'artista oferí els darrers recitals a França, entre els quals hi hagué un concert a París el 1972 contra la pena de mort, mentre s'incrementà el seu reconeixement internacional. Cinc anys més tard, poc després d'haver-ne complit 60 i d'haver vist l'abolició de la pena capital a França, Brassens morí a causa d'un càncer hepàtic i deixà un llegat de més de tres-centes cançons.