La ultradreta escandinava, en ple apogeu

Finlàndia i Suècia, principalment, i també Noruega i Dinamarca han estat en els darrers anys exponents de l'avanç de formacions que recluten electorat amb missatges xenòfobs, apuntalats en les seves permissives lleis i en contrast amb el tarannà històricament receptiu d'aquestes democràcies avançades cap a la immigració.

El cas més recent ha estat l'ascens dels Vertaders Finlandesos en les legislatives de principis d'any, els quals van passar de la condició de partit més minoritari del Parlament a la de tercera força, apuntalats en les seves actituds euròfobes i antiimmigració. Uns mesos enrere, el setembre de 2010, la ultradreta sueca havia celebrat amb eufòria la seva tornada al Parlament d'Estocolm, després de dues dècades d'absència, i s'unia així a l'apogeu de moviments xenòfobs de Dinamarca i de Noruega.

En la majoria d'aquests casos, la resta de la classe política s'ha esforçat per aïllar-los i no negociar amb el que es considera "cossos estranys" en els seus parlaments. Tanmateix, també s'han donat exemples com el del Partit Popular Danès, que marca la política del país donant suport amb els seus escons a la majoria del Govern liberal conservador.

A Noruega, el populista Partit del Progrés es va consolidar com a segona formació en les legislatives de 2009, amb un 22 per cent dels vots, després del Partit Laborista del primer ministre, Jens Stoltenberg.

La tradicional permissivitat política escandinava afavoreix aquestes formacions, l'impacte de les quals creix en la mesura que ho fa el seu còmput d'escons, principal font d'ingressos.

Fins ara, els exemples més brutals s'havien produït a Finlàndia, amb dos tiroteigs en centres escolars -el 2007 i el 2008, obra de dos estudiants amb trastorns. Noruega es creia preservada d'uns actes atribuïts pels experts a la flexibilitat de les lleis d'armes d'aquests països. Els alts índexs de suïcidi, alcoholisme i violència domèstica revelen les llacunes d'unes societats que són prototips de prosperitat.